divendres, 4 de maig de 2012

Retrat Joan Ferran


Crosta o aigua oxigenada
Joan Ferran, un intel·lectual en acció
Marta Salmerón Llopart

61 anys, panxa i sotabarba. Per l’aspecte bonifaci i satisfet ningú diria que Joan Ferran és dels polítics més polèmics del Parlament, i dels joves bel·ligernats del passat involucrat en la lluita armada tant a CNT com als GARI en ple règim.  

    Mort el dictador, va canviar de lluita i d’estratègia: de salvar penats del garrote vil -tot segrestant algun banquer de camí- passà a vetllar per la salubritat dels mitjans i la higiene política -exiliant de camí, algun periodista cap a Washington.  El camp de batalla passà a ser el Parlament, alguna bomba (la més recent la del 28 de març: Destapando a Duran) i un blog 2.0 que duu els periodistes de corcoll. Hi ha publicat des de crítiques a la candidatura d’Àngel Ros com a secretari general del PSC per defensar “determinats valors de país” a petites anècdotes com la postal on felicitava l’equinocci d’hivern amb una Mare Nadal semi-nua que li va costar el grup de Facebook: “Que Joan Ferran es disculpi pel seu tronat masclisme”. Ara bé, el que el va donar a conèixer va ser la memorable escomesa contra la “crosta nacionalista” que el diputat socialista atribuïa als mitjans públics catalans.

    L’actitud crítica, la llengua afilada i el to àcid els passa pel sedàs d’un discurs socialista de manual. Com que dispara “certeses” que poden ser incòmodes a dianes de tots colors, no són pocs els qui pensen que la veritable crosta política és ell. El cert és que l’opacitat no és una de les seves qualitats. Va ser molt clar en la roda de premsa amb alumnes de periodisme de la UAB, dilluns passat, confessant que ell no pateix per l’atur o que el PSC està en clar declivi tot i que hi ha claus per rescatar el partit de l’ortopèdia que el manté en vida. Va apuntar que el gir passa “si cal, per votar diferent de Madrid i sense que hi hagi trencadissa”. Paraules del present que ressonen afilades i es claven en el seu jo del passat, el de la lluita aferrissada contra els valors catalanistes.

    La transparència, el saber entonar el mea culpa i l’acceptació dels canvis són valors que avui dia manquen a la classe política que ens governa. Potser, ell és l’alenada que li cal a la política actual: l’aigua oxigenada que es filtra per cada cèl·lula, estovant la superfície dura i  enquistada i fent supurar tota la pus malsana de sota. De moment, cal esperar què s’hi escriu als llibres d’història: si forma part del mal o de la medicina.

Retrat Jordi Cañas


Polític, polèmic, polifacètic; bilingüe i bifront.
Jordi Cañas: ‘A Ciutadans som més catalans que tothom, això és obvi’
Marta Salmerón Llopart


Jordi, un nom molt  “natural” del principat. Jordi és el mite de l’heroi cavalleresc que salva princeses i mata dracs, és el Sant més simbòlic de Catalunya i la festivitat més catalana per darrere de la Diada. També és el sant patró dels camperols catalans. Un nom tan identitari l’ostenta el secretari general de Ciutadans, de qui es diu que de català només això, el nom: renega de tot el que tingui a veure amb les 4 barres en favor de la simbologia castissa. És l’antagonista català que surt en defensa dels drets de tres famílies en detriment la resta de ciutadans i que, en tot cas, com el cavaller anglès, sí que intenta ferir la no bífida, sinó bilingüe, llengua dels monstres del «KuklucCat». El cosmopolita barceloní que no té res de camperol a banda del moreno i l’habitual americana amb colzeres vermelles, que recorda- no en el color però si en la forma- a les que lluïen els camperols amuntegats en trens conduits amb precarietat cap a l’obrerisme del XX.
    Jordi Cañas és la duplicitat en persona, amb nom i cognom: el discurs dirigit a catalans amb tot el sentiment bibarrat darrere; la coherència tolerant que amaga un discurs bel·ligerant. Sap que per convèncer calen arguments, serenitat, un to educat i comprensió per posar-se l’auditori a la butxaca, tot amanit amb la vaselina d’una bona retòrica. I amb aquesta recepta va iniciar la roda de premsa amb alumnes de tercer de periodisme de la UAB aquest dilluns. Adaptant-se al to informal d’un públic inofensiu aviat va empunyar lemes com que el «problema d’Espanya és Madrid», que «a Ciutadans som més catalans que tots, és obvi» o que «si les tres famílies fossin catalanes- en una situació oposada a l’actual- Ciutadans aniria molt més enllà». Ara bé, dues hores són molts minuts i enfront d’algunes preguntes que els alumnes havien afilat amb més o menys traça, el vertader ideari de Jordi Cañas supurava com la suor del seu front, amb naturalitat. Amb el to pedagògic amb que s’explica als xiquets, el mateix que en ocasions adopta a l’estrada del Parlament,  recomanava lectura als periodistes novells. La veu sorprenentment dolça, quasi d’adolescent, anava adquirint un deix més aspre, i més volum, i els arguments racionals s’impregnaven de passió.  Va esquivar preguntes amb digressions i desmentint parts de la pregunta que eren irrellevants.
    Però sobretot, la duplicitat de Jordi Cañas va deixar traslluir incoherències. Per exemple la doble ironia, situacional i de contingut: «Els nacionalistes sempre diuen el mateix» i moments després assegurava que «Ciutadans és coherent perquè sempre diu el mateix».  Va defensar el model lingüístic trilingüe pel qual el català ha d’impartir-se en un 20% més d’assignatures que la reial llengua d’Espanya mentre a Facebook feia notar amb sarcasme que Ikea dóna la benvinguda en Suec, català i castellà, per aquest ordre. Jordi Cañas, una fera política multicanal, capaç d’adequar-se a tots els públics i que té adjectius i respostes per a tot, és en el fons, un Jordi  que no parla «massa bé el català».

dimarts, 22 de novembre de 2011

Els mitjans de comunicació no son una finestra, són un sedàs.


Va passar fa un any, però ho escric ara. Per què em ve de gust vendre-us peix caducat, com dirien "els del gremi".
La Sexta Notícias va venir a Manresa perquè havien de fer una notícia sobre les escoles catalanes (no recordo ben bé de què anav ala cosa). El cas és que es van posar d’acord amb al gabinet de premsa de l’Ajuntament per pactar un dia i una escola.
Quan el dia va haver arribat, l’equip ENG de l’únic canal privat “progressista” d’Espanya va indicar què volien filmar, la intensió i van aclarir-li al professor que sobretot, mentre s’estigués filmant  s’havia de dirigir en castellà als alumnes, que sinó a la resta de l’estat no ho entendrien.

Es va fer un silenci incòmode com a resposta la proposta dels reporters, que eren catalans. Va saltar el cap de gabinet de l’Ajuntament d'aleshores, interpel·lant als redactors que què en treiem d’anar amagant a la resta de l’estat que a Catalunya s’hi parla català, que el més lògic és posar-hi subtítols com es faria en qualsevol cas similar i que si els mitjans amagauen la realitat d’aquest país que on anirem a parar.
A més a més, quina conclusió en treurien els nens de l’escola, la meitat de procedència estrangera? Doncs que se’ls educa en català però que a l’hora de la veritat l’idioma que compta i el que ha de sortir a la tele és el castellà.Vaja, era una trepitjada al català amb sabates de plataforma i talons.

Davant de tals arguments i indignació racionalitzada, l’equip de la cadena va cedir.
Ara bé, la intensió és el que compta i l'anècdota explica molt bé què se'ls ven als espanyols pel que fa al nostre territori. Se'ls amaga com si fos tabú i això no ajuda a normalitzar la nostra situació. Després, amb raó arriben aquí i se sorprenen que pel carrer es parli català, i s'enfaden perquè sembla que ho fem per ofendre'ls. La cirereta del pastís, però, és evidentment que la situació l’hagués protagonitzada la cadena considerada més “progressista i oberta” de l’estat. I ara patim perquè està en procés de ser absorbida per A3? Tranquils, no hi haurà cap diferència.

dijous, 11 d’agost de 2011

Viatges low-cost que acaben sent “Very Hight cost”

Com cada estiu vam sortir de Manresa amb la Volkswagen Multivan, les bicicletes i les motxilles rumb cap Europa disposats a fer unes vacances low-cost.

En aquest tipus de viatge, en què anem tots 5, el que fem és alternar les nits de lliure acampada en alguna “Camping Car” gratuït amb algunes nits de càmping, per motius com la higiene i la comoditat. Durant el dia, fem rutes en bicicleta tot visitant pobles, platges i ciutats. Mengem a base de menús Big-Mac i les amanides i entrepans made by Lidl.

Quan cau el sol, busquem alguna zona amable on passar la nit. Aparquem la furgoneta, lliguem les bicis en alguna tanca, muntem el llit i una tenda de campanya just al costat de la porta.

Malgrat la intenció, aquests viatges sempre ens acaben sortint més cars del compte. El primer any, un borratxo va decidir estampar-se contra el nostre vehicle de manera que vam tornar en avió cap a casa. Del 2n al 5è any, les averies provenien de la pròpia furgoneta, que ja és una mica velleta. Aquest cop, tot semblava anar sobre rodes.

Tanmateix, en la que va ser la nostra última nit ja de tornada vam parar en una àrea de servei habilitada per a les caravanes i camions. Una zona il·luminada, amb altres veïns com nosaltres, videovigilància, banys, dutxes i un súper. Ens hi instal·lem a les 23:30, ens posem a dormir i a la una ens despertem al crit del meu germà: ens han robat! Miro i veig un tio corrent a quatre de fondo amb la última de les nostres bosses cap a un cotxe que arrenca cagant llets.

Els lladres, van poder seleccionar què volien i què no de dins la furgoneta on nosaltres dormíem i van tenir la gentilesa de deixar-nos les tovalloles i la roba bruta. Com és que tot i dormir com sardines dins la furgoneta, el son lleuger i que feia poc que ens havíem adormit no vam sentir res? Tot apunta a algun esprai somnífer.

Així doncs, un any més, els números se’ns disparen...

dimarts, 26 de juliol de 2011

L’spanish way of Life

De de 1998, a casa teníem un Micra per anar per ciutat. Va fer de tot-terreny pels camins pedregosos i fangosos que ressegueixen les muntanyes del Solsonès i del Berguedà. Va recórrer mitja Europa, la de l’Oest. Des de terres andaluses fins a daneses, des de la Bretanya fins a Berlin. Amb totes les peces de segona mà a excepció del motor, pregàvem perquè no tornés a començar l’etern cicle de les reparacions. El conflicte és que ma mare es vol jubilar amb el seu Micra tot i que encara li queden 18 anys ben bons.

-------------------

El meu tiet té un tiet, i aquest és solter. L’altre dia, mirant revistes d’automòbils va decidir que el seu Audi A3 del 2010, amb canvi automàtic i altres 1000 virgueries modernes i acabats d’enveja necessitava la jubilació. El meus tiets amb el seu Audi flamant, van oferir-nos aleshores el seu Micra de 13 anys, però impecable i amb només 2000km de rodatge.

------------------

Ahir, jo i el meu “nou” Micra i els papers ja en regla, anàvem per Manresa quan de sobte li vaig fer un petó al cul a una tartana abonyegada. En baixa un home d'uns 50 mig calb, cridant el nom del porc mentre m’informa que el seu cotxe dorm al carrer i que està fart de despertar-se cada matí amb una nafra nova. Me’l miro incrèdula i miro el lloc on l’he tocat. Allà no hi ha ni una ratllada. El tio que vol fer parte, i jo que no. Que més igual qui li ha maltractat el cotxe però que jo no penso pagar pels altres. Truco a la urbana.

--------------------

Demà em tocarà perdre el temps a l’asseguradora explicant-ho tot amb veu innocent i amb un paper groc a la mà que per sort em donarà la raó.

-----

En definitiva, un parell o tres d’exemples més que s’afegeixen a les quantitats ingents de literatura virtual destinada a explicar/il·lustrar l’Spanish Way of Life.

N de la A. Si, a Catalunya també hi ha l'Spanish Way of life. Si no, no estariem com estem.

diumenge, 5 de juny de 2011

Assaborir la tragèdia (Degustació de Titus Andronicus)

En un segle dominat pels productes audiovisuals i les pantalles de tota mena i mida, en un món capficat per aconseguir avenços tecnològics que possibilitin a l’home viure dins dels móns inventats per l’home (3D, imatges creades per ordinador, pantalles gegants, ambients embolvents, Stereo Sound, etc) la Fura dels Baus hi té la fórmula perfecte, l'equilibri.

Amb l’adaptació de l’obra més tràgica de Shakespeare (Titus Andronicus) La Fura han aconseguit crear un espectacle que es viu amb 6 sentits. En entrar a la sala rectangular un s’hi troba 3 plataformes elevades i 4 pantalles gegants que projecten vídeos un pèl inquietants de cares de nadons que apareixen i desapareixen. En una de les tres plataformes hi ha un cuiner cuinant en una cuineta (valgui la redundància) i que va fent a la seva bola. Així, només entrar a la sala el primer que se sent després d’allò visual és una oloreta dolça. La cuina la conforma una estructura de ferro que més tard haurà d'aguantar els actors penjats a l'inrevés, a punt per ser degollats i posteriorments cuinats. A continuació cal posar en pràctica el sentit de la intuïció: En tot aquest espai, on et col·loques de manera que ho puguis veure tot sense perdre’t res?Per no entorpir el pas dels de la Fura?

Quan tothom és dins s’apaguen els llums i apareixen dos actors sobre plataformes alçades mòbils que obliguen a l’espectador a apartar-se. Uns focus de llum concentrada els segueixen. Són dos aspirants a emperador que inciten al púbic a votar per ells mentre reparteixen amb unes vares llargues unes bosses de menjar per degustar. L’espectacle avança i per entre el públic s’obren camí plataformes mòbils, petits cotxes de motor sorollós, cadàvers que són duts a fer enterrar. El sentit de la oïda, en aquest espectacle és bàsic per per detectar d'on venen els actors i poder salvar-se de ser atropellat. Hi ha un moment que els actors pugen sobre els cotxes sorollosos per anar de caça i a les pantalles laterals de projecció hi apareix un bosc amb uns animals que s’hi passegen. Els actors tiren boles a tort i a dret des del vehicle a mesura que s’obren pas entre els espectadors. Tot i que l'objectiu sónel animals que en tocar-los expoloten i sumen punts, el públic ha d'estar tant alerta com una gasela en un safari: no estem exempts de rebre. L'aparença és de videojoc.

Tot i que l’obra passa a Roma, els actors llueixen una estètica urbana: vesteixen pantalons i botes militars, sense samarreta, amb armadures de cuir negre i al cap d’alguns és presidit per crestes curtes. Les actuacions, tot i que n’hi ha de joves són realment bones tot i que cal tenir en compte que el que fa la fura dels Baus és una aproximació a l’actuació teatral de text. Aquí el que compta és oferir un espectacle que es visqui amb tots els sentits, de peu dret i al compàs dels actors. La sang i violència de les escenes, els jocs de llum, la olor que prové de la cuina, la música que ho acompanya tot i l'espai compartit per actors i espectadors és la fórmula perfecte per viure un espectacle 3D al segle XXI.

L'Obra és una mena d'homenatge que fa La Fura dels Baus a l’art, la tecnologia, la gastronomia i modernitat del país.Una delícia per a algñu que mai abans havia pogut assistir als espectacles de la Fura dels Baus. L'hora i mitja d'empeus, passa tan de pressa que ni tan sols em vaig adonar del mal que em feia l'esquena.

dilluns, 30 de maig de 2011

Un dia vaig votar i em va agradar

Un dia de fa bastants anys vaig anar a votar. Vaig votar un partit en concret perquè el candidat em queia bé o potser perquè el programa electoral seguia en menor o major mesura la meva línia ideològica i ètica, tot i que hi havia altres opcions que no em desagradaven. De fet, sóc de les que ha votat diversos partits en funció del tipus d’eleccions, de candidat i de proposta. Aquell dia, vaig decidir que prioritzava uns punts més que uns altres i per això vaig votar A i no pas B.

Uns dies després van anunciar una coalició de partits. Em vaig treure el barret davant dels polítics. Malgrat que s’unien per interès, al darrera hi havia una filosofia molt bona: bona part del programa electoral cohincidia i quan un partit tenia més sal que pebre l’altre li ho compensava i hi afegia oli, i a l’inrevés. A més evitaria que un sol partit tingués el monopoli del poder, que tirés endavant projectes monocolor i a la vegada els obligaria a pactar, a anar tots a la una, a posar-se tots al servei del país. Si entre tots els vots sumaven pajoria, perquè no? Era el que el poble havia decidit. Ara no toca? Ara què?

Després va aparèixer allò tan humà com són l’avarícia, l’afany de protagonisme, l’egocentrisme, el JO, Jo i el JO. Del defensar cadascú la seva part quan van maldades. La oposició, molt hàbil i eficaç ho va saber aprofitar. Que els organismes bicèfals o tricèfals no existien per alguna raó, que si el desacord, que si les incongruències i van tirar per terra aquella filosofia tan maca del repartiment de poder, de posar en comú idees diferents, de l’enriquiment mútu. La oposició ho va fer tant bé que ara tot plegat és un tabú. La oposició ho va fer tant bé que ara als ciutadans catalans els agafa urticària només sentir-ne parlar. Tripartits, bipartits...

Però en un context politico-social determinat no funcionés el plantejament no vol dir que hagi de quedar relegat per sempre.

Ara, uns quants anys després, la oposició es troba que la llista més votada no és ella. Ara vol pactar. I ara què?