Com apaivagar el dinamisme d’unes mans àvides de recórrer el teclat, quan una té la ment eixuta? Sequera d’idees, de retòrica, incapacitat de connectar dues frases seguides amb sentit. I sobretot, incapaç de trobar les paraules per descriure aquell pensament, que es limita a treure el nas, amb averció per una porta mal greixada i que el temps ha corroït per manca d’us. Ineptitud a l’hora de transmetre les filigranes mentals que se m’acuden, les raonaments i les conclusions. Tantes coses a dir, a vomitar i tanta poca competència descriptiva.
Em sento com es deu sentir el ciclista que perd una cama. O totes dues i algun braç. Com l’infant que anhelós, pretén comunicar el que ha callat durant anys, en el moment que deixa anar el primer mot. Mutilada.
I, a priori, així és com es pal·lia aquesta ofuscació: quatre línees mal estructurades actuen de succedani a l’espera del restabliment màgic de tals facultats. Per més inri personal, acabo l’aberració publicant-la, conscient que amb la relectura se m’encendran les galtes de tal manera que aquell dia no sortiré de casa. Per què a vegades cal ser masoca, per evitar errors similar en algun dels molts futurs. Tanmateix no puc deixar descriure. De manera que diletant sóc i diletant quedo. Això sempre.
