dijous, 24 de desembre de 2009

Nyic

Com apaivagar el dinamisme d’unes mans àvides de recórrer el teclat, quan una té la ment eixuta? Sequera d’idees, de retòrica, incapacitat de connectar dues frases seguides amb sentit. I sobretot, incapaç de trobar les paraules per descriure aquell pensament, que es limita a treure el nas, amb averció per una porta mal greixada i que el temps ha corroït per manca d’us. Ineptitud a l’hora de transmetre les filigranes mentals que se m’acuden, les raonaments i les conclusions. Tantes coses a dir, a vomitar i tanta poca competència descriptiva.

Em sento com es deu sentir el ciclista que perd una cama. O totes dues i algun braç. Com l’infant que anhelós, pretén comunicar el que ha callat durant anys, en el moment que deixa anar el primer mot. Mutilada.

I, a priori, així és com es pal·lia aquesta ofuscació: quatre línees mal estructurades actuen de succedani a l’espera del restabliment màgic de tals facultats. Per més inri personal, acabo l’aberració publicant-la, conscient que amb la relectura se m’encendran les galtes de tal manera que aquell dia no sortiré de casa. Per què a vegades cal ser masoca, per evitar errors similar en algun dels molts futurs. Tanmateix no puc deixar descriure. De manera que diletant sóc i diletant quedo. Això sempre.