Salvador Cardús, degà de la facultat de ciències polítiques de la UAB, era dret damunt la llarga taula de la sala d’actes de la facultat. Suat. Agafat al sostre degut a l’alçada, tenia un semicercle de persones que restaven als seus peus i l’escena, emulava perfectament aquella de Titànic en la que enmig del caos i la histèria, un sacerdot orava des amb una mà alçada i tots els fidels agafats a les seves cames evitant relliscar per la inclinada coberta del malaurat vaixell. Feia deu minuts que intentava pronunciar un discurs davant dels 200 i escaig assistents, per lamentar la manca de llibertat d’expressió que vivíem des de feia estona i la suspensió de l’acte. Com un coitus interruptus, cada vegada que semblava que completaria una frase, sonaven xiulets i crits del que em van semblar 75 boques que el silenciaven. Com que fins i tot el micròfon havia decidit boicotejar-lo, la seva veu a pèl havia de lluitar per fer-se sentir. Als xiulets, s’hi sumava la corresponent contra ofensiva d’uns altres 100 joves.
Tot havia començat a les 11.45 del matí. Una brunete de 25 encaputxats radicals, feien pressió a la porta per entrar mentre a l’altra banda, sis goril•les que deien ser guardaespatlles eren els encarregats d’oposar-s’hi. Poc després, aquests vint ja s’havien triplicat i escampat com un tumor per l’interior de la sala en ple paroxisme emocional i amb sentències tan apodíctiques com la de “Fora feixistes de la Universitat” o la variant “Fora polítics de la Universitat”. Al davant de la sala, dues noies desplegaven una pancarta de punta a punta, que de tan llarga que l’havien volgut fer, era il•legible. No et volem, fora de la UAB. Stop Feixisme. I allò és un dibuix d’ella, em recita l’estudiant que sosté la pancarta. Sembla que la contradicció entre missatge i fets passa inadvertida, per aquests manifestants tan vius. Però el súmmum era que la resposta immediata a la meva pregunta fos un no sé què hi posa- al llençol de plàstic que amb tant orgull tensava - ara t’ho llegeixo. Davant d’aquest panorama, vaig decidir que em calia trobar, Oriol Corral, el suposat representant dels desorganitzats manifestants. Òndia! Me’l vaig trobar dialogant a crits amb un docent i el degà, aquest darrer amb una ataràxia digna d’admirar: Permetien als manifestants que ho volguessin, pronunciar unes paraules davant de Rosa Díez per tal d’expressar les seves crítiques i descontentament amb l’acte. Corral, s’hi va negar rotundament, cridant que l’estaven privant de les seves llibertat individuals i d’expressió mentre, els docents insistien en la proposta. El clímax va arribar amb l’intent de fer entrar la presidenta d’UPyD a la sala. Els autoanomenats independentistes, dignes d’haver sortit de qualsevol societat orweliana, ara es retrobaven davant de la porta per evitar l’entrada de l’afortunada. Mentrestant, en nuclis més aïllats, els militants i partidaris d’UPyD deixaven anar improperis i algun cop de puny als que es feien dir independentistes. I a l’inrevés també.
A les dues, Rosa Díez, sortia amb un somriure d’orella a orella per una de les portes secundàries de la facultat. Havia aconseguit dur a terme la conferència titulada Una alternativa para Cataluña a l’aula 012 en petit comitè. Els assistents érem una trentena, la majoria independentistes, però totalment conscients del programa coherent i parcialment progressista que plantejava la política. Tanmateix, els indignes catalanistes que no havien aconseguit entrar, li estaven seguint el joc sense pretendre-ho. “Catalunya vol ser independent i jo no li negaré aquest dret. Val, doncs parlem-ne- deia impertorbablement serena- Però parlem-ho tots. Espanya també ha de decidir si Catalunya se’n va. I ho hem de fer amb calma, raonant, sense pressions -deia mirant aquella paret que estava sent colpejada des de l’exterior, evidenciant aquell comportament tant pròxim a l’oclocràcia. Acabat el discurs, va obrir un torn de preguntes tan llarg com la xerrada, on s’hi van debatre raonadament, els punts conflictius. Però al final, com era previsible, un estudiant va acabar alçant la veu indignat, impotent. Rosa Díez, amb l’habilitat del sofista més expert, podia donar arguments tan raonables i coherents per defensar la homogeneïtzació d’una Espanya centralitzada i unida que feien mal. Davant la situació, se li va escapar un somriure que ja no se li esborraria. Havia guanyat la batalla, aquell dia, tot i que no només per mèrits propis. Va sortir de l’aula entre amenaces, amb la cara de satisfacció de qui se sap vencedor. Va creuar-se amb un Salvador Cardús cobert de pintura vermella que no estava pensada per a ell, havia seguit sense dubtar-ho la moral Voltairiana: "No penso com tu, però defensaré fins a la mort, el teu dret a expressar-ho”. Però Díez, segurament ja pensava en els titulars de l’endemà quan, aixoplugada sota el seu paraigües, aquell somriure no li va desaparèixer ni sota la pluja de papers, crits, capellans i papereres que li van ploure fins que va entrar al luxós cotxe que ja l’esperava en marxa.