dimarts, 30 de novembre de 2010

Eleccions

Unes eleccions on com sempre hi ha hagut guanyadors, però que per primera vegada, també hi ha hagut vençuts. Fins i tot derrotats.

Correran durant setmanes especulacions que poden- o volen- explicar els resultats: més participació, més formacions polítiques amb força i molts més vots en blanc i nuls. També hi ha, i hi haurà, caps de truc: La crisi i el creixent sentiment nacionalista (i independentista desacomplexat. D'altres només opinen: que si el tripartit, la mala entesa, poca comunicació, males campanyes electorals, poc discurs... No hi faltaran les excuses i les rentades de mans, d'aquelles amb amb sabó si cal, lleixiu. És cert, també hi haurà dimissions i reestructuracions de partits.

Penso que hauríem de deixar temps per analitzar tot això amb profunditat i amb perspectiva. Penso que és la història- o els historiadors- qui diran què ha passat, perquè.

Però avui, dos dies després de les eleccions, no puc deixar de pensar que durant uns dies, unes setmanes el que em sembla més impactant, el més fora de lloc, és al carrer: Cares rialleres que vesteixen les faroles de diversos colors. Hi ha cares que esbocen somriures i n'hi ha que mostren satisfacció. Hi ha cares burletes i ni ha que no se sap si estan contentes o enfadades.

Són cares que -fent un símil- podrien molt ben ser retrats de gloriosos cavallers medievals que han aconseguit grans gestes, o simples nobles que han pagat molts diners per sortir a un retrat.
Però hi ha una cara, una, que és grotesca. No puc evitar pensar en aquell ritual de l'Edat Mitjana pel qual els vencedors mostraven el cap tallat dels vençuts al poble durant setmanes, fomentant-ne el seu escarni i les brules.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Morts: monstres o simplement difunts?

Proposta: Com evitar la castanyada que el monstre Halloween fotrà als nostres panellets? Com poden competir les nostres tradicions amb l’emocionant món dels fantasmes i les disfresses? La resposta és que NO PODEN, sobretot de cara als nens.

Però el meu plantejament és: “Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi”. És a dir, que si Halloween se celebra el dia 31, aprofitem Tot Sants, que cau l’endemà, per potenciar festivitats catalanes, així com ja se celebren per igual el Pare Nadal i els Reis. Dic això per què, percomençar, una festa que se celebra un sol dia és més desitjada que una que dura tota una setmana, un mes o tota una temporada, la tardor en el cas de la castanyada. És la mateixa llei que se sol aplicar al mercat: menys oferta= més demanda.

Però què? Què es pot celebrar el dia de Tots Sants, el dia que commemora els morts, que pugui cridar l’atenció dels nanos? Penso en una tradició de nom carrincló que si no ha mort, poc li falta: Les animetes.

Per qui no ho hagi sentit dir mai, segons aquesta tradició: El dia 1 de novembre és un dia en que la família va al cementiri a visitar els difunts i a netejar els seus nínxols mentre els pares parlen d’aquests avis i besavis als nens. En arribar a casa es diu als nens que aquests avis i/o besavis que s’acaben de visitar estan orgullosos d’ells, dels seus descendents, i que en agraïment per la visita i per recordar-los han deixat uns petits regals escampats arreu del pis o casa i que els nens han de trobar, regals que poden anar des de panellets, fins a qualsevol joguina o element mosntruós del més enllà. A casa meva solien ser panelles...

Durant una estona els nens s’ho passen teta i a la vegada prenen consciència de que la família no comença i acaba amb els avis i pares i sobretot que la mort no fa por.

Nota: Evidentment no pot competir amb el Halloween, però pot fer retardar l’efecte “La castanyada és una Santa merda”. Apa, compartida queda la meva teoria.

dimecres, 29 de setembre de 2010

La Vaga General

Manresa, 11:30 am

Un tricicle vermell i negre ple de fullets i díptics i uns altaveus d’on des de fa estona sona SKA-P. són la capçarea d ela manifestació que durà aterme la CNT. El condueix un home panxut amb barba, ulleres de sol i un gorro biclor propi d’aquest sindicat i el segueixen unes 200 persones més. Fa una estona han sortit des del mateix punt uns 100 vaguistes de C.C. O.O. Totes dues marxes faran el mateix recorregut: un quilòmetre de Passeig Pere III, Carrer del Born i fins a la Plaça de l’Ajuntament.


Els dos-cents manifestants de CNT, CUP, USOC, etc... es posen en marxa finalment a les 12 en punt però 5 minuts més tard topen de nou amb els sindicalistes de C.C.O.O que ara ja son 300 i que estan aturats enmig del passeig fent un tap. En aquest punt de la jornad, és quan s’inicia el primer conflicte, les primeres escridassades i xiulets però que,contra tot pronòstic, no van dirigides ni a polítics, ni a governs ni tan sols a bancs o a la patronal: es tracta d’una baralla sindical, entre ambdós organitzadors de la manifestació. Al cap de poc, cansats de cridar i pressionar, els cenetistes passen a l’acció i aconsegueixen obrir-se per força per entre els manifestants de Comissions Obreres, mentre la seva portaveu escridassa als vaguistes fent-los veure que aquesta divisió de forces no porta enlloc, recorda que “el pueblo unido jamás será vencido”; crit que de seguida s’encomana entre tots el sparticipants de la vaga.

Així doncs la marxa segueix avançant. Malgrat les senyeres i les estelades la majoria de consignes són emeses en castellà, potser perquè bon apart d’elles es dirigeixen a un Zapatero omnipresent. Al llarg de la manifestació hi ha aturades davant dels bancs i joieries més importants del centre de la ciutat per tal que els manifestants que ho vulguin duguin a terme grafitis i tir d’ous a les pertinents façanes.

Finalment, en el punt final de la manifestació, les 500 persones arriben a la Plaça Major, davant de l’Ajuntament. Els portaveus, fan una lectura força breu dels seus pertinents manifests acompanyats d’una crida de consignes i del so dels xiulets. Bona part dels participants es dispersen i marxen a dinar deixant a la plaça una cinquantena de joves que es dediquen a llançar llaunes i altres objectes contar el Mossos que vigilen l’entrada al Consistori. Cap a les dues, els manifestants es dissolen definitivament empesos per la gana i per l’envestida propiciada pels antidisturbis que han acabat arribant.

En definitiva ha estat una jornada entretinguda però poc profitosa, ja que hi ha hagut molts incidents minoritaris però poca participació i aquesta ha estat poc cohesionada.

dilluns, 6 de setembre de 2010

El vestit nou de la Joana

"L’altre dia vaig anar amb la Carla, a l’Oysho i el vaig veure: un vestit. Feia temps que buscava un vestit com aquell. Total, que l'agafo, vaig a l’emprovador i me’l poso del tirón. I saps què va passar? Doncs que es va quedar a la cintura. I jo pensant, que estrany, si és la meva talla, si qu em'he engreixat... Amb aquestes que m’adono que aquí (al costat de la panxa, sota el braç) hi ha una màniga. Que rar, no? Penso, però si això és un vestit... Doncs es veu que no, no! Era un vestit pantalon.

Tota que me l'intento treure i allò que no puja ni baixa. Vaig posar-me de totes les maneres que podia fins que al cap de 20 minuts, amb el tòrax ben vermell truco la Carla, l'amiga: “!Por favor, VEN AL PROVADOR!” Amb tot plegat resultava que a fora hi havia cua i diu a la dependenta“És sólo para mirar” i obre la cortina em veu així, amb els braços amunt, en calces i amb aquella mena de vestit en forma de faixa sota les tetes. Es clar, per ajudar-me havia d’entrar dins i li diu a la dependenta: “es que tengo que entrar...” i diu ella porqué; diu “se le ha quedado encallada una prenda”- Dos segons de silenci- “SE LE HA QUEDADO ENCALLADA UNA PRENDA?” i diu “Si, es que tiene mucha teta la nena y no se le saca”. Bueno, entra ella i provem per dalt, per baix, fins que al final la dependenta s’ensumava alguna cosa i entra. I em veu en aquella situació i no se li acut res més que anar a buscar dues dependentes més i jo, “val, gràcies per l’ajuda.”

El panorama ara era, jo mig despullada amb allò encallat, la meva amiga vermella per l’esforç intentant treure-m’ho amb ajuda de la primera dependenta i les altres dues panolis allà palplantades mirant i xiuxiuejant “Uh esto yo no lo habia visto en mi vida” i anaven parlant de mi. Al final, jo ja duia allà 40 minuts i li dic “mira, lo mas sensato és que cortes esto (la costura que convertia el vestit en pantaló) y yo ya te pago el vestido y fin del problema”. I ella tan si com no que si allò havia entrat també havia de sortir i així deu minuts fins que em diu “Llevas sujetador? Si te lo quitas quizás... “ i mentre ho deia em tiba el vestit avall i jo encara no havia contestat que ja tenia els pits fora: “Te contesta esto a la pregunta?”. Bé, el cas és que allò no es movia d’enlloc i al final ella va cedir i va anar a buscar unes tisores. Les altres dues encara allà però a mi ja m’era igual, era la pitjor situació de la meva vida, ja no venia d’aquí que em veiessin despullada.

El cas és que jo volia un vestit i vaig sortir de la botiga amb un vestit, pels meus ovaris."

divendres, 13 d’agost de 2010

Estridència nocturna

Viure sense sentir. Conèixer sense entendre. Créixer sense madurar. Acompanyar sent repudiat.
O potser és ràbia, desconfiança. Inseguretat.

El pitjor? Un fil de veu agut que em surt de dins, repel·lent. El so de l'autocompassió.
I vaig prometre'm de no recaure. I aquesta nit no serà així.
"Demà" prepara't, que avui, ahir, o potser abans i tot, vaig aprendre a devorar-te.

diumenge, 20 de juny de 2010

Alimentant l'ego

Després de llegir “El Interlocutor Soñado” de Carmen Martín Gaite, m’adono que els únics que poden aspirar a tal individu són els humoristes i potser els radiofonistes i locutors televius i els redactors. En tot cas, narradors professionals. Segons l’autora “només naixerà l’interès per una història quan s’expliqui bé, i només s’explicarà bé quan s’imagini el gest de qui vol escoltar-la sota un entusiasme comunicatiu envolvent i no des de la garjola del despit”. Tanmateix, en aprendre-ho, també ens adonem que “no serveix qualsevol oient, que preferim callar a tenir davant nostre aquell qui ens paga amb un succedani de l’atenció somniada, que ens escolta sense ganes”. I si això fos cert, ningú parlaria.

Per adonar-nos de tot plegat, diu Martín Gaite, cal haver madurat, cal deixar de banda l’autocompasió que sol ser la primera recció d’aquell interlocutor que no se sent escoltat i que atribueix l’error a l’oient i no a sí mateix, com els infants.Així és“l’interlocutor somniat”, com molt encertadament titula la peridista, doncs a què més podem aspirar en aquesta societat que és a hores d’ara una fàbrica d’eterns adolescents plens d’autocompassió que pidolen les dosis d’atenció que engreixen aquest ego insaciable? Individus individualistes (mal)educats en una societat massa fàcil, massa atenta.

En resum, tots cridem però ningú escolta. I amb tants crits, l’únic lloc ons ens podem refugiar és a Internet. L’eina perfecte pel segle XXI. Xarxes socials, blogs i webs 2.0 que ens permeten expressar opinions amb la certesa que algú ens escoltarà. Des de casa, sense haver de buscar l’interlocutor: ell ens troba. Sense haver de parar-nos a pensar en el que escrivim, perquè sempre hi haurà algú desenfeinat que ens acabarà llegint. I així seguim alimentant el nostre ego, sense haver de perfeccionar. L’egosurfing. L’egoliving.

Sento haver-vos avorrit, no he tingut temps de revisar el text i fer-lo més atractiu perquè he estat plorant la solitud.

dilluns, 10 de maig de 2010

Tornant a casa

El meu germà petit ha fet 8 anys i han vingut convidats a ca ma mare per celebrar-ho. A la nit, arribem jo i el gran de cal meu pare.

- Deh! Mama! Com és que fa tanta pudor, la casa?
- És que al J. li fan molta pudor els peus. Ja fa estona que ho estic ventilant.
- Però perquè s'ha hagut de treure les sabates?!
-No, és que no ho ha fet.


[...]

dilluns, 26 d’abril de 2010

Humor negre. Categoria: No ficció.

Una colla d'amics fen el pica-pica previ al sopar.

Noia- Sabeu què? Estic pensant en tenir un gat.
Tots- Ah si? Que guai, ja ens l'ensenyaràs, com es dirà, el compraràs o l'adoptaràs? (etc)
Noia-Bé, potser n'agafo més d'un. Però seràn gats paralítics.

[Silenci ]

Tots- Però què dius! Però això és fer-los patir.
Algú- D'aquells que arroseguen les potes de radera, o dels de les rodetes?
Algú 2- êr+o per què ha de ser tetraplègic?
Noia- És que no vull que se m'enfili pels llocs. A més són gratis.
Algú- I no has pensat en un furby?
Noi- [Posant la cirereta al pastís] Ah si, i es dirà John Locke, oi?

dissabte, 24 d’abril de 2010

Educadors polèmics

Hi ha certes actituds que mai entendré i que últimament s’estan fent evidents molt evidents:
Algú es pot sentir atret pel debat: crear debat, aportar opinions i si pot ser que siguin diferents a les de la resta... De fet és molt aconsellable fer-ho doncs es genera una diversitat d’opinions que d’altra banda no hi seria. No ser-hi, aporta mancances no perceptibles fins que les has pogut viure, com per exemple una manca de confrontacions i per tant no arribar mai a conclusions més profundes i més enllà de les pròpies, de les que ens hem anat creant al llarg dels anys: intocables, immutables. Inqüestionables.

Ara bé, el que ja no puc entendre, és quan aquesta/estes mateixes persones rebutgen un cop obert el tauler de debat, les opinions contraries a les pròpies, com una paret blindada, impermeable. No és precisament aquesta, la filosofia? Intercanvi d’opinions, influenciar en els altres en la mesura que ells ens poden influenciar a nosaltres? De la mateixa manera que els responsables de crear la polèmica intenten fer veure als interlocutors que no totes les idees són absolutes, que, hi ha matisos, que hi ha altres punts de vista tan vàlids com els seus: no de ser aquest mateix individu polèmic qui també es deixés impregnar ni que sigui de resquitllada per la opinió dels altres?

Començo a pensar que aquesta tolerància de la que tots ens vanagloriem interiorment, no deixa de ser un autoengany, com tantes altres coses. Que ni aquests, que tan busquen mutar l’ordre predeterminat de les coses: en aquest cas aquelles idees que de tan arrelades ens les hem fet nostres i per sobre de tot inqüestionables; poden desprendre’s d’aquest orgull tan humà que és creure que la cosa no va amb nosaltres. Que el que fem és pel bé dels altres sense parar-nos a pensar que les accions col•laterals que se’n deriven també ens poden reeducar a nosaltres mateixos.

N. de la A: Qualsevol partícula que expressi una primera persona no justifica que l’autora del text es doni per al•ludida. No és cap autocorrecció: és pura aparença. Ella seguirà aferrant-se al seu punt de vista i farà vudú a qui li discuteixi.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Petit gir inesperat

He decidit que a partir d'ara l'enfoc del bloc ja no seran petits texts de reflexió amb algun bri d'humor adormit (o el que pretenia ser-ho) i transcripció de converses escoltades en la vida quotidiana. Ara, combinaré aquests elements amb entrades dedicades a la crítica, reflexió i opinió personal. La subsecció anomenada: El racó de la Marta o Marta: l'àgorer.

I avui començaré per una autocrítica: Fervent defensora del català (correcte) i amb un dèficit de vocabulari castellà que m'encén les galtes, m'he adonat que darrerament no paro de fer ús del traductor "Espanyol- català", és a dir, que se m'acut el vocabulari en castellà. Un despropòsit que acaba de lapidar una part de mi.

Però tornant amb el que deia, d'aquí a una setmana iniciaré el projecte. De moment, aquesta entrada actuarà de Big Mac: que el bloc no mori d'inanició... encara que sigui basura ràpida.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Text d'arxiu.

Quan la minutera ha donat 120 voltes, sant tornem-hi. Amb veu apàtica obre una proposta de quedar. Em recull mitja hora més tard. 10 min de cotxe amb música irlandesa i arribem. Un lloc nou, per fer fotos noves! En silenci cadascú a la seva. 20 min. de fotos pel nostre compte. Finalment em mira i somriu.
- Quanta estona més faràs veure que estàs emprenyat?
- Faré veure?
- Suposo que si realment estiguéssis enfadat, no m’haguéssi tornat a trucar perquè passés la tarda amb tu.
Seguim capturant trossets de riu i glaç una estoneta més fins que ens donem el gust d’un cafè reconciliador. Descobrim que juga el Barça i després de patir com a bons culers... Guardiola plorant i la sisena copa al sac.
Rodó.

dijous, 25 de març de 2010

Boicot a la Llibertat d'expressió- Rosa Díez (UAB)

Salvador Cardús, degà de la facultat de ciències polítiques de la UAB, era dret damunt la llarga taula de la sala d’actes de la facultat. Suat. Agafat al sostre degut a l’alçada, tenia un semicercle de persones que restaven als seus peus i l’escena, emulava perfectament aquella de Titànic en la que enmig del caos i la histèria, un sacerdot orava des amb una mà alçada i tots els fidels agafats a les seves cames evitant relliscar per la inclinada coberta del malaurat vaixell. Feia deu minuts que intentava pronunciar un discurs davant dels 200 i escaig assistents, per lamentar la manca de llibertat d’expressió que vivíem des de feia estona i la suspensió de l’acte. Com un coitus interruptus, cada vegada que semblava que completaria una frase, sonaven xiulets i crits del que em van semblar 75 boques que el silenciaven. Com que fins i tot el micròfon havia decidit boicotejar-lo, la seva veu a pèl havia de lluitar per fer-se sentir. Als xiulets, s’hi sumava la corresponent contra ofensiva d’uns altres 100 joves.

Tot havia començat a les 11.45 del matí. Una brunete de 25 encaputxats radicals, feien pressió a la porta per entrar mentre a l’altra banda, sis goril•les que deien ser guardaespatlles eren els encarregats d’oposar-s’hi. Poc després, aquests vint ja s’havien triplicat i escampat com un tumor per l’interior de la sala en ple paroxisme emocional i amb sentències tan apodíctiques com la de “Fora feixistes de la Universitat” o la variant “Fora polítics de la Universitat”. Al davant de la sala, dues noies desplegaven una pancarta de punta a punta, que de tan llarga que l’havien volgut fer, era il•legible. No et volem, fora de la UAB. Stop Feixisme. I allò és un dibuix d’ella, em recita l’estudiant que sosté la pancarta. Sembla que la contradicció entre missatge i fets passa inadvertida, per aquests manifestants tan vius. Però el súmmum era que la resposta immediata a la meva pregunta fos un no sé què hi posa- al llençol de plàstic que amb tant orgull tensava - ara t’ho llegeixo. Davant d’aquest panorama, vaig decidir que em calia trobar, Oriol Corral, el suposat representant dels desorganitzats manifestants. Òndia! Me’l vaig trobar dialogant a crits amb un docent i el degà, aquest darrer amb una ataràxia digna d’admirar: Permetien als manifestants que ho volguessin, pronunciar unes paraules davant de Rosa Díez per tal d’expressar les seves crítiques i descontentament amb l’acte. Corral, s’hi va negar rotundament, cridant que l’estaven privant de les seves llibertat individuals i d’expressió mentre, els docents insistien en la proposta. El clímax va arribar amb l’intent de fer entrar la presidenta d’UPyD a la sala. Els autoanomenats independentistes, dignes d’haver sortit de qualsevol societat orweliana, ara es retrobaven davant de la porta per evitar l’entrada de l’afortunada. Mentrestant, en nuclis més aïllats, els militants i partidaris d’UPyD deixaven anar improperis i algun cop de puny als que es feien dir independentistes. I a l’inrevés també.

A les dues, Rosa Díez, sortia amb un somriure d’orella a orella per una de les portes secundàries de la facultat. Havia aconseguit dur a terme la conferència titulada Una alternativa para Cataluña a l’aula 012 en petit comitè. Els assistents érem una trentena, la majoria independentistes, però totalment conscients del programa coherent i parcialment progressista que plantejava la política. Tanmateix, els indignes catalanistes que no havien aconseguit entrar, li estaven seguint el joc sense pretendre-ho. “Catalunya vol ser independent i jo no li negaré aquest dret. Val, doncs parlem-ne- deia impertorbablement serena- Però parlem-ho tots. Espanya també ha de decidir si Catalunya se’n va. I ho hem de fer amb calma, raonant, sense pressions -deia mirant aquella paret que estava sent colpejada des de l’exterior, evidenciant aquell comportament tant pròxim a l’oclocràcia. Acabat el discurs, va obrir un torn de preguntes tan llarg com la xerrada, on s’hi van debatre raonadament, els punts conflictius. Però al final, com era previsible, un estudiant va acabar alçant la veu indignat, impotent. Rosa Díez, amb l’habilitat del sofista més expert, podia donar arguments tan raonables i coherents per defensar la homogeneïtzació d’una Espanya centralitzada i unida que feien mal. Davant la situació, se li va escapar un somriure que ja no se li esborraria. Havia guanyat la batalla, aquell dia, tot i que no només per mèrits propis. Va sortir de l’aula entre amenaces, amb la cara de satisfacció de qui se sap vencedor. Va creuar-se amb un Salvador Cardús cobert de pintura vermella que no estava pensada per a ell, havia seguit sense dubtar-ho la moral Voltairiana: "No penso com tu, però defensaré fins a la mort, el teu dret a expressar-ho”. Però Díez, segurament ja pensava en els titulars de l’endemà quan, aixoplugada sota el seu paraigües, aquell somriure no li va desaparèixer ni sota la pluja de papers, crits, capellans i papereres que li van ploure fins que va entrar al luxós cotxe que ja l’esperava en marxa.

dissabte, 13 de març de 2010

Buit.

Enmig d’un carrer nevat i gairebé desert. Segueix nevant i a terra ja n’hi ha un pam. Només els botiguers d’aquest carrer cèntric del Barri Vell, i uns quants vianants amb paraigües, proporcionen moviment a aquesta postal tan poc habitual. Enmig del blanc, destaquen un home, d’una quarentena, ben vestit amb el seu fill de 6 o 7 anys que camina al seu costat. El nen, content de no anar a classe i d’acompanyar al pare a fer uns encàrrecs, branda orgullós una pistola de joguina, segurament de recent adquisició.

La neu que esmorteeix el so, proporciona una aparent calma, silenci, que combina perfectament amb aquest cel gris i envolvent. Només se senten murmuris llunyans. De sobte, però, se sent la veu del nen, entusiasta:
- Papa! Doncs ara que tinc la pistola podré atracar un banc per tu i tornarem a tenir diners!

dimarts, 2 de març de 2010

Marques veïnals al segle XXI

Conversa escoltada en una òptica després que un noi jove es presentés davant d’un veí que ha reconegut del barri on viu.
- Pues me suenas però ahora no sé de qué
- Si soy del barrio. A veces hablo con tu hijo y tal.
- Ah, pue si, ahora que lo dices mes suenas. Y dónde vives?
- En la plaza, justamente en la entrada. Vivo ahí des de siempre.
- Ah, si, si. Me suenas. Te he visto por ahi però la gente crece, como mi hijo.. – i diu després de fer com qui pensa- Y cómo se llama tu padre?
- Si, yo hablo con tu hijo, ya debe tener 14 años. Mi padre se llama Tal.- I es fa el silenci.-
Mentrestant una dependenta els interromp. El jove demana i la dependenta s’amaga a la rebotiga per buscar-ho.
- Pues no lo conozco. Qué coche tenéis?
- Ahora tenemos un Saxo y una furgoneta Yundai.
- Ahhh, vale! Si, ahora si!- I veient que la dependenta ja torna per cobrar- Bueno, saluda a tu familia de mi parte.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Quan la fragilitat demana ser recordada. On ice.

PRÒLEG: Una caiguda escrita mai té tanta gràcia com una caiguda filmada com les que apareixen al Zona Zàping, però la meva no mediàtica caiguda té dret a ser explicada, perquè podria haver-me costat les cames, i la vida.

ACTE I, Situació,
En sortir del telecadira perdo de vista al company. Necessito arribar ràpid al peu de pistes per retrobar-lo, i anar corrents cap a l’iglú de Rac1, ja que queden escassos 45 minuts per que comenci el programa de radio en directe, el que ens ha regalat els forfets, by the face. A l’entrada de la única pista per on puc anar sento a dos ‘palis’ que diuen que és una pista fàcil però que cal remar. Com a snowboarder que sóc, alço la vista al cel abans de començar un descens ràpid i efectiu per no haver de “remar” amb un peu fora de la fixació, o pitjor: caminar amb la taula a la ma. Al principi tot bé: pista ampla, buida, amb una pendent estàndard i amb lúnic inconvenient del gel. No duc casc, ni genolleres.

ACTE II, Accident.
Vaig tant ràpid que no distingeixo el relleu de la neu d’una pista dura i irregular i durant el descens, m’adono que un petit error d’indecisió en qualsevol S em pot costar un accident. Dit i fet, de seguida veig un sot a uns mestres, desmesuradament gros. L’instint em diu que giri sinó vull acabar xocant amb el lateral rocós de la pendent però el cap em diu que esperi o aquell sot em farà caure. Coses de l’anatomia humana, ni una cosa ni l’altre: el cos decideix no respondre. L’snowboard fa el que sap fer quan ningú el controla: col.locar-se en creu respecte la pendent, però el meu pes circumstancialment inanimat fa que el lateral que no toca amb la muntanya decideixi tocar-la, acció agreujada per la física del sot, que en efecte, em trobo a mig camí. Deixo de lliscar gel avall. El temps s’atura i volo. Volo en ascens; volo en descens. Ja no hi veig, les mans no responen, paro el cop amb l’ull i la galta dreta (això ho deduiré més tard a partir de les lesions, ja que de moment estic inconscient), torno a enlairar-me i aquest cop SPLAIX. Paro el cop amb el tros de l’esquena on hi ha els pulmons i això m’impedeix continuar respirant. Silenci.

ACTE III, Conseqüències immediates.
Passen 10 infinits segons sense aire ni coneixement i torno en mi. El cor que me’l noto a 100 em demana oxigen però els pulmons no em responen. Em noto la columna adolorida i temo per la seva integritat. En el primer intent per agafar aire em trobo amb la tràquea obturada. Si no agafo aire aviat tornaré a perdre el coneixement i aquest cop per sempre. La por m’aclapara i al cap de varis intents frustrats, se m’acaba desembussant la tràquea i el que en surt m’acaba d’espantar. Un so gutural, d’aquells que només poden emetre els moribunds, els que mostraven a la televisió dins d’un cotxe destrossat, malgastant els últims al•lès cridant a la vida que ja se’ls ha escapat. Malgrat tot, aquets so martiritzador em permet agafar una mica d’aire. Però el cos, frenètic, me’n demana més. Dedico un minut aconseguir-ho envoltada de silenci, soledat i aquell so de condemna, mentre faig un ràpid diagnòstic mental: No em puc moure i em fa tan mal l’esquena que m’imagino sent evacuada per un helicòpter, paraplègica. Al pulmó li queda poc per deixar de funcionar definitivament i em fa tan de mal que no m’hi veig. L’altre explicació és que m’hagi trencat el crani per la cara i per això no sento la galta dreta, i la perdua de visió. No ho comprovo per por a confirmar-ho.

ACTE VI- Reviure.
Afortunadament amb el temps, aconsegueixo respirar silenciosament i de manera constant. També puc moure els dits dels peus i ja hi veig. M’assec. Encara no em sento la cara. Un mal menor: podré baixar pel meu propi compte al peu de pista tot i no parar de tremolar. Truco al company que ja hi vaig.

Ara, a un di avista, ric del blau-lila-negre-groc que em rodeja l'ull a la inflada cara, cada vegada que algun aprehensiu em pregunta si em veig en cor de mostrar-me així en públic. I ara, me n'haig d'anar, que he quedat.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Optimisme

El dia que la meva tieta va fer 94 anys: "Ostres, ara si que noto que em començo a fer gran. "

Nova arma de destrucció massiva.

M’assec. S’asseu. S’aixeca i prepara el seu camp d’actuació. D’empeus estant inicia un discurs d’introducció al que serà la batalla del dia. Mentrestant, jo l’examino. Ironies de la vida, penso, però concloc després de 10 minuts que cal seguir observant abans de jutjar l’estratègia.

Acaba la introducció, vermell pels exagerats esforços que ha de fer en propulsar la seva veu per què esquivi els murmuris cada vegada més forts de la multitud, com gruixuts escuts defensius, valgui la redundància. Encén l’ordinador i l’alumnat entre encuriosit i aterrat para una mica d’atenció. El suspens dura poc i es confirmen els pitjors temors: Un cop més, se’ns mostra la famosa espasa de plom: aquella que és en aparença eficaç, però efectivament inútil pel combat. L’anomenen Power Point el temut, fill de Guix-Gastat De Pissarra, el rudimentari. Un pas en fals del negat professor ens permet desxifrar la seva tàctica: un reguitzell de formigues negres mida Comic Sants 11 apareixen a la part esquerra del camp de d’actuació. Son petits peons que pretendran infiltrar-se en el nostre coneixement i modificar-lo, per bé o per mal. Formigues petites i potser per això escorredisses mal entrenades, o mal escollides: potser no és l'efectiu convenient. És palpable tanmateix que una part del vent bufa a favor: aquest cop el camp és blanc com la neu i els peons van uniformats de negre, clarament visibles. A vegades els vestits de camuflatge són tan eficaços que es confonen entre tantes coloraines provinents d'uns paisatges tan bonics, que tot objectiu bèl•lic anterior cau en l'oblit, i la ments i els ulls de l’alumnat, s’abandonen embadalits a contemplar tal escena. Val a dir que massa sovint són escenes desconcertants i rocambolesques totalment desvinculades del context que se’ns presenta. Potser per això, toca presentar l’element imprescindible de tota batalla èpica: els encanteris que efectuen els màgics relegats ens segon terme, que afecten bàsicament a l’estat físic i d’ànim. Els conjurs del professor són “Malgust”, “Desídia”, “ineptitud” “desconeixença”..., els de l’alumne, entre d’altres “cafè”, “Bondiaalexterior”, “varis-tipus-d’herba”...

Fet doncs, el dibuix de l’ofensiva, el condemnat inicia l’atac: Llegeix la primera línia, i no puc pensar en res més que en aquell actor tant dolent de la pel•lícula que vaig veure l’altre dia a A3. Abandono el camp bèl•lic: les masses estudiantils han guanyat aquesta batalla tot i acabar vençudes pel desgast; i és inútil seguir el joc. Ell, prossegueix la lectura llegint cada línia, però no cada punt, i això entorpeix les paraules i provoca desordres sintàctics que alcen el volum dels murmuris i com una bola de neu enmig d’una allau que es va fent gran, la lectura acaba petant, sobretot pels entrebancs que representa el tartamudeig. S’obren minidebats en diversos fronts privats, l’alumnat ja no resta unit. Silenci. L’alumne inicia alguna tàctica de distracció, preguntes molt eficaces que desconcerten l’infeliç però que són contestades amb vomitades verbals inhumanes. Es reprèn el fals monòleg i com l’estrateg que sempre ha pretès ser, improvisa un canvi de tàctica: lectura lenta, amb entonació forçadament natural i fent eslàlom a aquells mots escrits de matinada, o potser no: “sues” (seus), “de d’opció”, y (i) Prequè (perquè) o d’aquells que en un moment lúcid (o lúdic) li van venir a la ment acompanyats de la prèvia visualització al diccionari (aquiescència, jingoïsme) maleint no haver memoritzat la definició pertinent. Tot això en un intent fallit de fer veure que improvisa. No sabria escollir quina tàctica malgasta més bales sense tocar cap objectiu: el resultat sempre sembla ser el mateix. Tartamudeig, agreujat ara, a més a més, a mesura que els sinònims no surten tan fluids com un pugui pensar a l’inici i sobretot, en contemplar que els esforços no despisten a l’alumne que segueix llegint el Power Point com qui escolta algú cantar en un karaoke sense saber-se la lletra.

Finalment el meu instint fent cas dels sentits esgotats m’insten a dipositar les armes, fer mitja volta i marxar cap a prats més verds. Però la raó traïdora i punyent em recorda: “És el primer dia, la primera batalla. És massa aviat”. I les cames segueixen al seu lloc i jo repeteixo la mateixa acció de cada deu minuts: cercar la minutera amb la mirada, esperançada per notar un avenç de la condemnada. I la reafirmació mental, que com el ruc, no he d’ensopegar dues vegades amb el mateix roc. Ara per ara, em declaro K.O.

dissabte, 16 de gener de 2010

Visita a can metge

Arribo tard a la visita. Sol passar, quan plou es produeix un fenòmen anomenat atolondrament del conductor i la conseqüència general i immediata per quatre gotes que caiguin és el trànsit. Aconsegueixo arribar a la zona A però acabo aparcant a la zona C, 5 minuts més tard. Finalment, entro a l'edifici havent pres la precaució de deixar la dignitat al cotxe. És purament preventiu, evitar danys majors.


El lloc en qüestió és un matxembrat de parets blanques, quasi bé etèries, amb formes geomètriques, embans transparents de vidre sense cap gomet que faci al.lusió a la bandera nipona i llums d'un blau elèctric que se't clava a les retines i no et permet seguir observant res més. Davant d'aquest panorama m'asseguro que no és cap After i que hi ha un taulell de recepció amb alguna enganxina demanant silenci.. Al cap del que semblaven minuts, diviso a la part esquerra un mur de metre i deu d'alçada amb un semicercle de cabells rossos que en sobresurt. Després de l'intercanvi de paraules i targetes establert amb la recepcionista malhumorada, m'assec a la peixera triangular. Dos parells d'ulls no han deixat d'observar-me des d'altres peixeres. Sortosament em criden de seguida i després de la pertinent bulla per fer 10 minuts tard m'envien a la saleta de mig metre per mig metre i em donen la condemnada bata que et deixa el cul a l'aire. Es veu que el belcro va molt car. M'espero 5 interminables minuts dreta seminua fins que m’avisen de nou. M’empotren contra una placa freda amb el nas aixafat i procedeixen amb les radiografies pulmonars de reglament. I ara la part temuda: a la taula d'observació. Estira’t, de costat, de panxa avall, braços amunt, un braç amunt i l’altre a la cintura, cap a l’altra banda. Ara xucla el batut de farina amb colorant rosa. Continua. Continua. Empassa. Ara cara amunt però inclinada 15 graus a l’esquerra amb les cames a la dreta. Cada posició acompanyada de la corresponent radiografia.


Vint minuts més tard amb mig quilo més de radiació al cos em diuen que tinc una hèrnia inoperable, que no tinc res als pulmons i que em renti la cara sisplau, "sobretot les comissures" que les tinc roses de farinetes. El metge s’allunya sense amagar el rictus de la comissura dreta mentre fa passar al següent. Recupero la indumentària, penjo la bata arrugada que evidentment no ha complert la seva funció: el mateix em podien haver fet anar nua. Mentre donc les gràcies mentalment al preocupat metge que ha volgut assegurar-se que en efecte, tinc una hèrnia inoperable tal com ell m’havia comentat a la consulta, recullo la targeta d’assistència, amb un teló menys i pujo al cotxe. Em miro la dignitat que hi he deixat abans i decideixo que encara no és moment de posar-me-la.

diumenge, 10 de gener de 2010

La impunidad objetivista*

No hay tema. Hace rato impera un silencio incómodo entre ellos tres. Él rompe el silencio con un tema laboral, quizá le pueda dar cancha:

- Sabéis el tio del que os hablaba el otro día? Cada día lo veo mas claro: Es que es un completo inútil. Ésta vez el jefe le pidió que redactara una carta promocional. Cuando la vio se le caieron los cojones al suelo! No había mas errores porqué no cabían! Dos de cada tres palabras mal escritas. Y és licenciado!

- Hablas de tu nuevo compañero?
- Sí.

Y levanta la cabeza al tejado, con un poco menos de dignidad, y sin embargo, con mas "respeto" ajeno.



* O "las trampas de los periodistas" [de F. Burguet Ardiaca]
Nótese el doble sentido. (Sustituir quizás, periodista por persona)