dissabte, 16 de gener de 2010

Visita a can metge

Arribo tard a la visita. Sol passar, quan plou es produeix un fenòmen anomenat atolondrament del conductor i la conseqüència general i immediata per quatre gotes que caiguin és el trànsit. Aconsegueixo arribar a la zona A però acabo aparcant a la zona C, 5 minuts més tard. Finalment, entro a l'edifici havent pres la precaució de deixar la dignitat al cotxe. És purament preventiu, evitar danys majors.


El lloc en qüestió és un matxembrat de parets blanques, quasi bé etèries, amb formes geomètriques, embans transparents de vidre sense cap gomet que faci al.lusió a la bandera nipona i llums d'un blau elèctric que se't clava a les retines i no et permet seguir observant res més. Davant d'aquest panorama m'asseguro que no és cap After i que hi ha un taulell de recepció amb alguna enganxina demanant silenci.. Al cap del que semblaven minuts, diviso a la part esquerra un mur de metre i deu d'alçada amb un semicercle de cabells rossos que en sobresurt. Després de l'intercanvi de paraules i targetes establert amb la recepcionista malhumorada, m'assec a la peixera triangular. Dos parells d'ulls no han deixat d'observar-me des d'altres peixeres. Sortosament em criden de seguida i després de la pertinent bulla per fer 10 minuts tard m'envien a la saleta de mig metre per mig metre i em donen la condemnada bata que et deixa el cul a l'aire. Es veu que el belcro va molt car. M'espero 5 interminables minuts dreta seminua fins que m’avisen de nou. M’empotren contra una placa freda amb el nas aixafat i procedeixen amb les radiografies pulmonars de reglament. I ara la part temuda: a la taula d'observació. Estira’t, de costat, de panxa avall, braços amunt, un braç amunt i l’altre a la cintura, cap a l’altra banda. Ara xucla el batut de farina amb colorant rosa. Continua. Continua. Empassa. Ara cara amunt però inclinada 15 graus a l’esquerra amb les cames a la dreta. Cada posició acompanyada de la corresponent radiografia.


Vint minuts més tard amb mig quilo més de radiació al cos em diuen que tinc una hèrnia inoperable, que no tinc res als pulmons i que em renti la cara sisplau, "sobretot les comissures" que les tinc roses de farinetes. El metge s’allunya sense amagar el rictus de la comissura dreta mentre fa passar al següent. Recupero la indumentària, penjo la bata arrugada que evidentment no ha complert la seva funció: el mateix em podien haver fet anar nua. Mentre donc les gràcies mentalment al preocupat metge que ha volgut assegurar-se que en efecte, tinc una hèrnia inoperable tal com ell m’havia comentat a la consulta, recullo la targeta d’assistència, amb un teló menys i pujo al cotxe. Em miro la dignitat que hi he deixat abans i decideixo que encara no és moment de posar-me-la.

diumenge, 10 de gener de 2010

La impunidad objetivista*

No hay tema. Hace rato impera un silencio incómodo entre ellos tres. Él rompe el silencio con un tema laboral, quizá le pueda dar cancha:

- Sabéis el tio del que os hablaba el otro día? Cada día lo veo mas claro: Es que es un completo inútil. Ésta vez el jefe le pidió que redactara una carta promocional. Cuando la vio se le caieron los cojones al suelo! No había mas errores porqué no cabían! Dos de cada tres palabras mal escritas. Y és licenciado!

- Hablas de tu nuevo compañero?
- Sí.

Y levanta la cabeza al tejado, con un poco menos de dignidad, y sin embargo, con mas "respeto" ajeno.



* O "las trampas de los periodistas" [de F. Burguet Ardiaca]
Nótese el doble sentido. (Sustituir quizás, periodista por persona)