Quan la fragilitat demana ser recordada. On ice.

PRÒLEG: Una caiguda escrita mai té tanta gràcia com una caiguda filmada com les que apareixen al Zona Zàping, però la meva no mediàtica caiguda té dret a ser explicada, perquè podria haver-me costat les cames, i la vida.

ACTE I, Situació,
En sortir del telecadira perdo de vista al company. Necessito arribar ràpid al peu de pistes per retrobar-lo, i anar corrents cap a l’iglú de Rac1, ja que queden escassos 45 minuts per que comenci el programa de radio en directe, el que ens ha regalat els forfets, by the face. A l’entrada de la única pista per on puc anar sento a dos ‘palis’ que diuen que és una pista fàcil però que cal remar. Com a snowboarder que sóc, alço la vista al cel abans de començar un descens ràpid i efectiu per no haver de “remar” amb un peu fora de la fixació, o pitjor: caminar amb la taula a la ma. Al principi tot bé: pista ampla, buida, amb una pendent estàndard i amb lúnic inconvenient del gel. No duc casc, ni genolleres.

ACTE II, Accident.
Vaig tant ràpid que no distingeixo el relleu de la neu d’una pista dura i irregular i durant el descens, m’adono que un petit error d’indecisió en qualsevol S em pot costar un accident. Dit i fet, de seguida veig un sot a uns mestres, desmesuradament gros. L’instint em diu que giri sinó vull acabar xocant amb el lateral rocós de la pendent però el cap em diu que esperi o aquell sot em farà caure. Coses de l’anatomia humana, ni una cosa ni l’altre: el cos decideix no respondre. L’snowboard fa el que sap fer quan ningú el controla: col.locar-se en creu respecte la pendent, però el meu pes circumstancialment inanimat fa que el lateral que no toca amb la muntanya decideixi tocar-la, acció agreujada per la física del sot, que en efecte, em trobo a mig camí. Deixo de lliscar gel avall. El temps s’atura i volo. Volo en ascens; volo en descens. Ja no hi veig, les mans no responen, paro el cop amb l’ull i la galta dreta (això ho deduiré més tard a partir de les lesions, ja que de moment estic inconscient), torno a enlairar-me i aquest cop SPLAIX. Paro el cop amb el tros de l’esquena on hi ha els pulmons i això m’impedeix continuar respirant. Silenci.

ACTE III, Conseqüències immediates.
Passen 10 infinits segons sense aire ni coneixement i torno en mi. El cor que me’l noto a 100 em demana oxigen però els pulmons no em responen. Em noto la columna adolorida i temo per la seva integritat. En el primer intent per agafar aire em trobo amb la tràquea obturada. Si no agafo aire aviat tornaré a perdre el coneixement i aquest cop per sempre. La por m’aclapara i al cap de varis intents frustrats, se m’acaba desembussant la tràquea i el que en surt m’acaba d’espantar. Un so gutural, d’aquells que només poden emetre els moribunds, els que mostraven a la televisió dins d’un cotxe destrossat, malgastant els últims al•lès cridant a la vida que ja se’ls ha escapat. Malgrat tot, aquets so martiritzador em permet agafar una mica d’aire. Però el cos, frenètic, me’n demana més. Dedico un minut aconseguir-ho envoltada de silenci, soledat i aquell so de condemna, mentre faig un ràpid diagnòstic mental: No em puc moure i em fa tan mal l’esquena que m’imagino sent evacuada per un helicòpter, paraplègica. Al pulmó li queda poc per deixar de funcionar definitivament i em fa tan de mal que no m’hi veig. L’altre explicació és que m’hagi trencat el crani per la cara i per això no sento la galta dreta, i la perdua de visió. No ho comprovo per por a confirmar-ho.

ACTE VI- Reviure.
Afortunadament amb el temps, aconsegueixo respirar silenciosament i de manera constant. També puc moure els dits dels peus i ja hi veig. M’assec. Encara no em sento la cara. Un mal menor: podré baixar pel meu propi compte al peu de pista tot i no parar de tremolar. Truco al company que ja hi vaig.

Ara, a un di avista, ric del blau-lila-negre-groc que em rodeja l'ull a la inflada cara, cada vegada que algun aprehensiu em pregunta si em veig en cor de mostrar-me així en públic. I ara, me n'haig d'anar, que he quedat.

Optimisme

El dia que la meva tieta va fer 94 anys: "Ostres, ara si que noto que em començo a fer gran. "

Nova arma de destrucció massiva.

M’assec. S’asseu. S’aixeca i prepara el seu camp d’actuació. D’empeus estant inicia un discurs d’introducció al que serà la batalla del dia. Mentrestant, jo l’examino. Ironies de la vida, penso, però concloc després de 10 minuts que cal seguir observant abans de jutjar l’estratègia.

Acaba la introducció, vermell pels exagerats esforços que ha de fer en propulsar la seva veu per què esquivi els murmuris cada vegada més forts de la multitud, com gruixuts escuts defensius, valgui la redundància. Encén l’ordinador i l’alumnat entre encuriosit i aterrat para una mica d’atenció. El suspens dura poc i es confirmen els pitjors temors: Un cop més, se’ns mostra la famosa espasa de plom: aquella que és en aparença eficaç, però efectivament inútil pel combat. L’anomenen Power Point el temut, fill de Guix-Gastat De Pissarra, el rudimentari. Un pas en fals del negat professor ens permet desxifrar la seva tàctica: un reguitzell de formigues negres mida Comic Sants 11 apareixen a la part esquerra del camp de d’actuació. Son petits peons que pretendran infiltrar-se en el nostre coneixement i modificar-lo, per bé o per mal. Formigues petites i potser per això escorredisses mal entrenades, o mal escollides: potser no és l'efectiu convenient. És palpable tanmateix que una part del vent bufa a favor: aquest cop el camp és blanc com la neu i els peons van uniformats de negre, clarament visibles. A vegades els vestits de camuflatge són tan eficaços que es confonen entre tantes coloraines provinents d'uns paisatges tan bonics, que tot objectiu bèl•lic anterior cau en l'oblit, i la ments i els ulls de l’alumnat, s’abandonen embadalits a contemplar tal escena. Val a dir que massa sovint són escenes desconcertants i rocambolesques totalment desvinculades del context que se’ns presenta. Potser per això, toca presentar l’element imprescindible de tota batalla èpica: els encanteris que efectuen els màgics relegats ens segon terme, que afecten bàsicament a l’estat físic i d’ànim. Els conjurs del professor són “Malgust”, “Desídia”, “ineptitud” “desconeixença”..., els de l’alumne, entre d’altres “cafè”, “Bondiaalexterior”, “varis-tipus-d’herba”...

Fet doncs, el dibuix de l’ofensiva, el condemnat inicia l’atac: Llegeix la primera línia, i no puc pensar en res més que en aquell actor tant dolent de la pel•lícula que vaig veure l’altre dia a A3. Abandono el camp bèl•lic: les masses estudiantils han guanyat aquesta batalla tot i acabar vençudes pel desgast; i és inútil seguir el joc. Ell, prossegueix la lectura llegint cada línia, però no cada punt, i això entorpeix les paraules i provoca desordres sintàctics que alcen el volum dels murmuris i com una bola de neu enmig d’una allau que es va fent gran, la lectura acaba petant, sobretot pels entrebancs que representa el tartamudeig. S’obren minidebats en diversos fronts privats, l’alumnat ja no resta unit. Silenci. L’alumne inicia alguna tàctica de distracció, preguntes molt eficaces que desconcerten l’infeliç però que són contestades amb vomitades verbals inhumanes. Es reprèn el fals monòleg i com l’estrateg que sempre ha pretès ser, improvisa un canvi de tàctica: lectura lenta, amb entonació forçadament natural i fent eslàlom a aquells mots escrits de matinada, o potser no: “sues” (seus), “de d’opció”, y (i) Prequè (perquè) o d’aquells que en un moment lúcid (o lúdic) li van venir a la ment acompanyats de la prèvia visualització al diccionari (aquiescència, jingoïsme) maleint no haver memoritzat la definició pertinent. Tot això en un intent fallit de fer veure que improvisa. No sabria escollir quina tàctica malgasta més bales sense tocar cap objectiu: el resultat sempre sembla ser el mateix. Tartamudeig, agreujat ara, a més a més, a mesura que els sinònims no surten tan fluids com un pugui pensar a l’inici i sobretot, en contemplar que els esforços no despisten a l’alumne que segueix llegint el Power Point com qui escolta algú cantar en un karaoke sense saber-se la lletra.

Finalment el meu instint fent cas dels sentits esgotats m’insten a dipositar les armes, fer mitja volta i marxar cap a prats més verds. Però la raó traïdora i punyent em recorda: “És el primer dia, la primera batalla. És massa aviat”. I les cames segueixen al seu lloc i jo repeteixo la mateixa acció de cada deu minuts: cercar la minutera amb la mirada, esperançada per notar un avenç de la condemnada. I la reafirmació mental, que com el ruc, no he d’ensopegar dues vegades amb el mateix roc. Ara per ara, em declaro K.O.