PRÒLEG: Una caiguda escrita mai té tanta gràcia com una caiguda filmada com les que apareixen al Zona Zàping, però la meva no mediàtica caiguda té dret a ser explicada, perquè podria haver-me costat les cames, i la vida.
ACTE I, Situació,
En sortir del telecadira perdo de vista al company. Necessito arribar ràpid al peu de pistes per retrobar-lo, i anar corrents cap a l’iglú de Rac1, ja que queden escassos 45 minuts per que comenci el programa de radio en directe, el que ens ha regalat els forfets, by the face. A l’entrada de la única pista per on puc anar sento a dos ‘palis’ que diuen que és una pista fàcil però que cal remar. Com a snowboarder que sóc, alço la vista al cel abans de començar un descens ràpid i efectiu per no haver de “remar” amb un peu fora de la fixació, o pitjor: caminar amb la taula a la ma. Al principi tot bé: pista ampla, buida, amb una pendent estàndard i amb lúnic inconvenient del gel. No duc casc, ni genolleres.
ACTE II, Accident.
Vaig tant ràpid que no distingeixo el relleu de la neu d’una pista dura i irregular i durant el descens, m’adono que un petit error d’indecisió en qualsevol S em pot costar un accident. Dit i fet, de seguida veig un sot a uns mestres, desmesuradament gros. L’instint em diu que giri sinó vull acabar xocant amb el lateral rocós de la pendent però el cap em diu que esperi o aquell sot em farà caure. Coses de l’anatomia humana, ni una cosa ni l’altre: el cos decideix no respondre. L’snowboard fa el que sap fer quan ningú el controla: col.locar-se en creu respecte la pendent, però el meu pes circumstancialment inanimat fa que el lateral que no toca amb la muntanya decideixi tocar-la, acció agreujada per la física del sot, que en efecte, em trobo a mig camí. Deixo de lliscar gel avall. El temps s’atura i volo. Volo en ascens; volo en descens. Ja no hi veig, les mans no responen, paro el cop amb l’ull i la galta dreta (això ho deduiré més tard a partir de les lesions, ja que de moment estic inconscient), torno a enlairar-me i aquest cop SPLAIX. Paro el cop amb el tros de l’esquena on hi ha els pulmons i això m’impedeix continuar respirant. Silenci.
ACTE III, Conseqüències immediates.
Passen 10 infinits segons sense aire ni coneixement i torno en mi. El cor que me’l noto a 100 em demana oxigen però els pulmons no em responen. Em noto la columna adolorida i temo per la seva integritat. En el primer intent per agafar aire em trobo amb la tràquea obturada. Si no agafo aire aviat tornaré a perdre el coneixement i aquest cop per sempre. La por m’aclapara i al cap de varis intents frustrats, se m’acaba desembussant la tràquea i el que en surt m’acaba d’espantar. Un so gutural, d’aquells que només poden emetre els moribunds, els que mostraven a la televisió dins d’un cotxe destrossat, malgastant els últims al•lès cridant a la vida que ja se’ls ha escapat. Malgrat tot, aquets so martiritzador em permet agafar una mica d’aire. Però el cos, frenètic, me’n demana més. Dedico un minut aconseguir-ho envoltada de silenci, soledat i aquell so de condemna, mentre faig un ràpid diagnòstic mental: No em puc moure i em fa tan mal l’esquena que m’imagino sent evacuada per un helicòpter, paraplègica. Al pulmó li queda poc per deixar de funcionar definitivament i em fa tan de mal que no m’hi veig. L’altre explicació és que m’hagi trencat el crani per la cara i per això no sento la galta dreta, i la perdua de visió. No ho comprovo per por a confirmar-ho.
ACTE VI- Reviure.
Afortunadament amb el temps, aconsegueixo respirar silenciosament i de manera constant. També puc moure els dits dels peus i ja hi veig. M’assec. Encara no em sento la cara. Un mal menor: podré baixar pel meu propi compte al peu de pista tot i no parar de tremolar. Truco al company que ja hi vaig.
Ara, a un di avista, ric del blau-lila-negre-groc que em rodeja l'ull a la inflada cara, cada vegada que algun aprehensiu em pregunta si em veig en cor de mostrar-me així en públic. I ara, me n'haig d'anar, que he quedat.
ACTE I, Situació,
En sortir del telecadira perdo de vista al company. Necessito arribar ràpid al peu de pistes per retrobar-lo, i anar corrents cap a l’iglú de Rac1, ja que queden escassos 45 minuts per que comenci el programa de radio en directe, el que ens ha regalat els forfets, by the face. A l’entrada de la única pista per on puc anar sento a dos ‘palis’ que diuen que és una pista fàcil però que cal remar. Com a snowboarder que sóc, alço la vista al cel abans de començar un descens ràpid i efectiu per no haver de “remar” amb un peu fora de la fixació, o pitjor: caminar amb la taula a la ma. Al principi tot bé: pista ampla, buida, amb una pendent estàndard i amb lúnic inconvenient del gel. No duc casc, ni genolleres.
ACTE II, Accident.
Vaig tant ràpid que no distingeixo el relleu de la neu d’una pista dura i irregular i durant el descens, m’adono que un petit error d’indecisió en qualsevol S em pot costar un accident. Dit i fet, de seguida veig un sot a uns mestres, desmesuradament gros. L’instint em diu que giri sinó vull acabar xocant amb el lateral rocós de la pendent però el cap em diu que esperi o aquell sot em farà caure. Coses de l’anatomia humana, ni una cosa ni l’altre: el cos decideix no respondre. L’snowboard fa el que sap fer quan ningú el controla: col.locar-se en creu respecte la pendent, però el meu pes circumstancialment inanimat fa que el lateral que no toca amb la muntanya decideixi tocar-la, acció agreujada per la física del sot, que en efecte, em trobo a mig camí. Deixo de lliscar gel avall. El temps s’atura i volo. Volo en ascens; volo en descens. Ja no hi veig, les mans no responen, paro el cop amb l’ull i la galta dreta (això ho deduiré més tard a partir de les lesions, ja que de moment estic inconscient), torno a enlairar-me i aquest cop SPLAIX. Paro el cop amb el tros de l’esquena on hi ha els pulmons i això m’impedeix continuar respirant. Silenci.
ACTE III, Conseqüències immediates.
Passen 10 infinits segons sense aire ni coneixement i torno en mi. El cor que me’l noto a 100 em demana oxigen però els pulmons no em responen. Em noto la columna adolorida i temo per la seva integritat. En el primer intent per agafar aire em trobo amb la tràquea obturada. Si no agafo aire aviat tornaré a perdre el coneixement i aquest cop per sempre. La por m’aclapara i al cap de varis intents frustrats, se m’acaba desembussant la tràquea i el que en surt m’acaba d’espantar. Un so gutural, d’aquells que només poden emetre els moribunds, els que mostraven a la televisió dins d’un cotxe destrossat, malgastant els últims al•lès cridant a la vida que ja se’ls ha escapat. Malgrat tot, aquets so martiritzador em permet agafar una mica d’aire. Però el cos, frenètic, me’n demana més. Dedico un minut aconseguir-ho envoltada de silenci, soledat i aquell so de condemna, mentre faig un ràpid diagnòstic mental: No em puc moure i em fa tan mal l’esquena que m’imagino sent evacuada per un helicòpter, paraplègica. Al pulmó li queda poc per deixar de funcionar definitivament i em fa tan de mal que no m’hi veig. L’altre explicació és que m’hagi trencat el crani per la cara i per això no sento la galta dreta, i la perdua de visió. No ho comprovo per por a confirmar-ho.
ACTE VI- Reviure.
Afortunadament amb el temps, aconsegueixo respirar silenciosament i de manera constant. També puc moure els dits dels peus i ja hi veig. M’assec. Encara no em sento la cara. Un mal menor: podré baixar pel meu propi compte al peu de pista tot i no parar de tremolar. Truco al company que ja hi vaig.
Ara, a un di avista, ric del blau-lila-negre-groc que em rodeja l'ull a la inflada cara, cada vegada que algun aprehensiu em pregunta si em veig en cor de mostrar-me així en públic. I ara, me n'haig d'anar, que he quedat.