dilluns, 26 d’abril de 2010

Humor negre. Categoria: No ficció.

Una colla d'amics fen el pica-pica previ al sopar.

Noia- Sabeu què? Estic pensant en tenir un gat.
Tots- Ah si? Que guai, ja ens l'ensenyaràs, com es dirà, el compraràs o l'adoptaràs? (etc)
Noia-Bé, potser n'agafo més d'un. Però seràn gats paralítics.

[Silenci ]

Tots- Però què dius! Però això és fer-los patir.
Algú- D'aquells que arroseguen les potes de radera, o dels de les rodetes?
Algú 2- êr+o per què ha de ser tetraplègic?
Noia- És que no vull que se m'enfili pels llocs. A més són gratis.
Algú- I no has pensat en un furby?
Noi- [Posant la cirereta al pastís] Ah si, i es dirà John Locke, oi?

dissabte, 24 d’abril de 2010

Educadors polèmics

Hi ha certes actituds que mai entendré i que últimament s’estan fent evidents molt evidents:
Algú es pot sentir atret pel debat: crear debat, aportar opinions i si pot ser que siguin diferents a les de la resta... De fet és molt aconsellable fer-ho doncs es genera una diversitat d’opinions que d’altra banda no hi seria. No ser-hi, aporta mancances no perceptibles fins que les has pogut viure, com per exemple una manca de confrontacions i per tant no arribar mai a conclusions més profundes i més enllà de les pròpies, de les que ens hem anat creant al llarg dels anys: intocables, immutables. Inqüestionables.

Ara bé, el que ja no puc entendre, és quan aquesta/estes mateixes persones rebutgen un cop obert el tauler de debat, les opinions contraries a les pròpies, com una paret blindada, impermeable. No és precisament aquesta, la filosofia? Intercanvi d’opinions, influenciar en els altres en la mesura que ells ens poden influenciar a nosaltres? De la mateixa manera que els responsables de crear la polèmica intenten fer veure als interlocutors que no totes les idees són absolutes, que, hi ha matisos, que hi ha altres punts de vista tan vàlids com els seus: no de ser aquest mateix individu polèmic qui també es deixés impregnar ni que sigui de resquitllada per la opinió dels altres?

Començo a pensar que aquesta tolerància de la que tots ens vanagloriem interiorment, no deixa de ser un autoengany, com tantes altres coses. Que ni aquests, que tan busquen mutar l’ordre predeterminat de les coses: en aquest cas aquelles idees que de tan arrelades ens les hem fet nostres i per sobre de tot inqüestionables; poden desprendre’s d’aquest orgull tan humà que és creure que la cosa no va amb nosaltres. Que el que fem és pel bé dels altres sense parar-nos a pensar que les accions col•laterals que se’n deriven també ens poden reeducar a nosaltres mateixos.

N. de la A: Qualsevol partícula que expressi una primera persona no justifica que l’autora del text es doni per al•ludida. No és cap autocorrecció: és pura aparença. Ella seguirà aferrant-se al seu punt de vista i farà vudú a qui li discuteixi.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Petit gir inesperat

He decidit que a partir d'ara l'enfoc del bloc ja no seran petits texts de reflexió amb algun bri d'humor adormit (o el que pretenia ser-ho) i transcripció de converses escoltades en la vida quotidiana. Ara, combinaré aquests elements amb entrades dedicades a la crítica, reflexió i opinió personal. La subsecció anomenada: El racó de la Marta o Marta: l'àgorer.

I avui començaré per una autocrítica: Fervent defensora del català (correcte) i amb un dèficit de vocabulari castellà que m'encén les galtes, m'he adonat que darrerament no paro de fer ús del traductor "Espanyol- català", és a dir, que se m'acut el vocabulari en castellà. Un despropòsit que acaba de lapidar una part de mi.

Però tornant amb el que deia, d'aquí a una setmana iniciaré el projecte. De moment, aquesta entrada actuarà de Big Mac: que el bloc no mori d'inanició... encara que sigui basura ràpida.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Text d'arxiu.

Quan la minutera ha donat 120 voltes, sant tornem-hi. Amb veu apàtica obre una proposta de quedar. Em recull mitja hora més tard. 10 min de cotxe amb música irlandesa i arribem. Un lloc nou, per fer fotos noves! En silenci cadascú a la seva. 20 min. de fotos pel nostre compte. Finalment em mira i somriu.
- Quanta estona més faràs veure que estàs emprenyat?
- Faré veure?
- Suposo que si realment estiguéssis enfadat, no m’haguéssi tornat a trucar perquè passés la tarda amb tu.
Seguim capturant trossets de riu i glaç una estoneta més fins que ens donem el gust d’un cafè reconciliador. Descobrim que juga el Barça i després de patir com a bons culers... Guardiola plorant i la sisena copa al sac.
Rodó.