dimecres, 29 de setembre de 2010

La Vaga General

Manresa, 11:30 am

Un tricicle vermell i negre ple de fullets i díptics i uns altaveus d’on des de fa estona sona SKA-P. són la capçarea d ela manifestació que durà aterme la CNT. El condueix un home panxut amb barba, ulleres de sol i un gorro biclor propi d’aquest sindicat i el segueixen unes 200 persones més. Fa una estona han sortit des del mateix punt uns 100 vaguistes de C.C. O.O. Totes dues marxes faran el mateix recorregut: un quilòmetre de Passeig Pere III, Carrer del Born i fins a la Plaça de l’Ajuntament.


Els dos-cents manifestants de CNT, CUP, USOC, etc... es posen en marxa finalment a les 12 en punt però 5 minuts més tard topen de nou amb els sindicalistes de C.C.O.O que ara ja son 300 i que estan aturats enmig del passeig fent un tap. En aquest punt de la jornad, és quan s’inicia el primer conflicte, les primeres escridassades i xiulets però que,contra tot pronòstic, no van dirigides ni a polítics, ni a governs ni tan sols a bancs o a la patronal: es tracta d’una baralla sindical, entre ambdós organitzadors de la manifestació. Al cap de poc, cansats de cridar i pressionar, els cenetistes passen a l’acció i aconsegueixen obrir-se per força per entre els manifestants de Comissions Obreres, mentre la seva portaveu escridassa als vaguistes fent-los veure que aquesta divisió de forces no porta enlloc, recorda que “el pueblo unido jamás será vencido”; crit que de seguida s’encomana entre tots el sparticipants de la vaga.

Així doncs la marxa segueix avançant. Malgrat les senyeres i les estelades la majoria de consignes són emeses en castellà, potser perquè bon apart d’elles es dirigeixen a un Zapatero omnipresent. Al llarg de la manifestació hi ha aturades davant dels bancs i joieries més importants del centre de la ciutat per tal que els manifestants que ho vulguin duguin a terme grafitis i tir d’ous a les pertinents façanes.

Finalment, en el punt final de la manifestació, les 500 persones arriben a la Plaça Major, davant de l’Ajuntament. Els portaveus, fan una lectura força breu dels seus pertinents manifests acompanyats d’una crida de consignes i del so dels xiulets. Bona part dels participants es dispersen i marxen a dinar deixant a la plaça una cinquantena de joves que es dediquen a llançar llaunes i altres objectes contar el Mossos que vigilen l’entrada al Consistori. Cap a les dues, els manifestants es dissolen definitivament empesos per la gana i per l’envestida propiciada pels antidisturbis que han acabat arribant.

En definitiva ha estat una jornada entretinguda però poc profitosa, ja que hi ha hagut molts incidents minoritaris però poca participació i aquesta ha estat poc cohesionada.

dilluns, 6 de setembre de 2010

El vestit nou de la Joana

"L’altre dia vaig anar amb la Carla, a l’Oysho i el vaig veure: un vestit. Feia temps que buscava un vestit com aquell. Total, que l'agafo, vaig a l’emprovador i me’l poso del tirón. I saps què va passar? Doncs que es va quedar a la cintura. I jo pensant, que estrany, si és la meva talla, si qu em'he engreixat... Amb aquestes que m’adono que aquí (al costat de la panxa, sota el braç) hi ha una màniga. Que rar, no? Penso, però si això és un vestit... Doncs es veu que no, no! Era un vestit pantalon.

Tota que me l'intento treure i allò que no puja ni baixa. Vaig posar-me de totes les maneres que podia fins que al cap de 20 minuts, amb el tòrax ben vermell truco la Carla, l'amiga: “!Por favor, VEN AL PROVADOR!” Amb tot plegat resultava que a fora hi havia cua i diu a la dependenta“És sólo para mirar” i obre la cortina em veu així, amb els braços amunt, en calces i amb aquella mena de vestit en forma de faixa sota les tetes. Es clar, per ajudar-me havia d’entrar dins i li diu a la dependenta: “es que tengo que entrar...” i diu ella porqué; diu “se le ha quedado encallada una prenda”- Dos segons de silenci- “SE LE HA QUEDADO ENCALLADA UNA PRENDA?” i diu “Si, es que tiene mucha teta la nena y no se le saca”. Bueno, entra ella i provem per dalt, per baix, fins que al final la dependenta s’ensumava alguna cosa i entra. I em veu en aquella situació i no se li acut res més que anar a buscar dues dependentes més i jo, “val, gràcies per l’ajuda.”

El panorama ara era, jo mig despullada amb allò encallat, la meva amiga vermella per l’esforç intentant treure-m’ho amb ajuda de la primera dependenta i les altres dues panolis allà palplantades mirant i xiuxiuejant “Uh esto yo no lo habia visto en mi vida” i anaven parlant de mi. Al final, jo ja duia allà 40 minuts i li dic “mira, lo mas sensato és que cortes esto (la costura que convertia el vestit en pantaló) y yo ya te pago el vestido y fin del problema”. I ella tan si com no que si allò havia entrat també havia de sortir i així deu minuts fins que em diu “Llevas sujetador? Si te lo quitas quizás... “ i mentre ho deia em tiba el vestit avall i jo encara no havia contestat que ja tenia els pits fora: “Te contesta esto a la pregunta?”. Bé, el cas és que allò no es movia d’enlloc i al final ella va cedir i va anar a buscar unes tisores. Les altres dues encara allà però a mi ja m’era igual, era la pitjor situació de la meva vida, ja no venia d’aquí que em veiessin despullada.

El cas és que jo volia un vestit i vaig sortir de la botiga amb un vestit, pels meus ovaris."