dimarts, 30 de novembre de 2010

Eleccions

Unes eleccions on com sempre hi ha hagut guanyadors, però que per primera vegada, també hi ha hagut vençuts. Fins i tot derrotats.

Correran durant setmanes especulacions que poden- o volen- explicar els resultats: més participació, més formacions polítiques amb força i molts més vots en blanc i nuls. També hi ha, i hi haurà, caps de truc: La crisi i el creixent sentiment nacionalista (i independentista desacomplexat. D'altres només opinen: que si el tripartit, la mala entesa, poca comunicació, males campanyes electorals, poc discurs... No hi faltaran les excuses i les rentades de mans, d'aquelles amb amb sabó si cal, lleixiu. És cert, també hi haurà dimissions i reestructuracions de partits.

Penso que hauríem de deixar temps per analitzar tot això amb profunditat i amb perspectiva. Penso que és la història- o els historiadors- qui diran què ha passat, perquè.

Però avui, dos dies després de les eleccions, no puc deixar de pensar que durant uns dies, unes setmanes el que em sembla més impactant, el més fora de lloc, és al carrer: Cares rialleres que vesteixen les faroles de diversos colors. Hi ha cares que esbocen somriures i n'hi ha que mostren satisfacció. Hi ha cares burletes i ni ha que no se sap si estan contentes o enfadades.

Són cares que -fent un símil- podrien molt ben ser retrats de gloriosos cavallers medievals que han aconseguit grans gestes, o simples nobles que han pagat molts diners per sortir a un retrat.
Però hi ha una cara, una, que és grotesca. No puc evitar pensar en aquell ritual de l'Edat Mitjana pel qual els vencedors mostraven el cap tallat dels vençuts al poble durant setmanes, fomentant-ne el seu escarni i les brules.