dimarts, 22 de novembre de 2011

Els mitjans de comunicació no son una finestra, són un sedàs.


Va passar fa un any, però ho escric ara. Per què em ve de gust vendre-us peix caducat, com dirien "els del gremi".
La Sexta Notícias va venir a Manresa perquè havien de fer una notícia sobre les escoles catalanes (no recordo ben bé de què anav ala cosa). El cas és que es van posar d’acord amb al gabinet de premsa de l’Ajuntament per pactar un dia i una escola.
Quan el dia va haver arribat, l’equip ENG de l’únic canal privat “progressista” d’Espanya va indicar què volien filmar, la intensió i van aclarir-li al professor que sobretot, mentre s’estigués filmant  s’havia de dirigir en castellà als alumnes, que sinó a la resta de l’estat no ho entendrien.

Es va fer un silenci incòmode com a resposta la proposta dels reporters, que eren catalans. Va saltar el cap de gabinet de l’Ajuntament d'aleshores, interpel·lant als redactors que què en treiem d’anar amagant a la resta de l’estat que a Catalunya s’hi parla català, que el més lògic és posar-hi subtítols com es faria en qualsevol cas similar i que si els mitjans amagauen la realitat d’aquest país que on anirem a parar.
A més a més, quina conclusió en treurien els nens de l’escola, la meitat de procedència estrangera? Doncs que se’ls educa en català però que a l’hora de la veritat l’idioma que compta i el que ha de sortir a la tele és el castellà.Vaja, era una trepitjada al català amb sabates de plataforma i talons.

Davant de tals arguments i indignació racionalitzada, l’equip de la cadena va cedir.
Ara bé, la intensió és el que compta i l'anècdota explica molt bé què se'ls ven als espanyols pel que fa al nostre territori. Se'ls amaga com si fos tabú i això no ajuda a normalitzar la nostra situació. Després, amb raó arriben aquí i se sorprenen que pel carrer es parli català, i s'enfaden perquè sembla que ho fem per ofendre'ls. La cirereta del pastís, però, és evidentment que la situació l’hagués protagonitzada la cadena considerada més “progressista i oberta” de l’estat. I ara patim perquè està en procés de ser absorbida per A3? Tranquils, no hi haurà cap diferència.

dijous, 11 d’agost de 2011

Viatges low-cost que acaben sent “Very Hight cost”

Com cada estiu vam sortir de Manresa amb la Volkswagen Multivan, les bicicletes i les motxilles rumb cap Europa disposats a fer unes vacances low-cost.

En aquest tipus de viatge, en què anem tots 5, el que fem és alternar les nits de lliure acampada en alguna “Camping Car” gratuït amb algunes nits de càmping, per motius com la higiene i la comoditat. Durant el dia, fem rutes en bicicleta tot visitant pobles, platges i ciutats. Mengem a base de menús Big-Mac i les amanides i entrepans made by Lidl.

Quan cau el sol, busquem alguna zona amable on passar la nit. Aparquem la furgoneta, lliguem les bicis en alguna tanca, muntem el llit i una tenda de campanya just al costat de la porta.

Malgrat la intenció, aquests viatges sempre ens acaben sortint més cars del compte. El primer any, un borratxo va decidir estampar-se contra el nostre vehicle de manera que vam tornar en avió cap a casa. Del 2n al 5è any, les averies provenien de la pròpia furgoneta, que ja és una mica velleta. Aquest cop, tot semblava anar sobre rodes.

Tanmateix, en la que va ser la nostra última nit ja de tornada vam parar en una àrea de servei habilitada per a les caravanes i camions. Una zona il·luminada, amb altres veïns com nosaltres, videovigilància, banys, dutxes i un súper. Ens hi instal·lem a les 23:30, ens posem a dormir i a la una ens despertem al crit del meu germà: ens han robat! Miro i veig un tio corrent a quatre de fondo amb la última de les nostres bosses cap a un cotxe que arrenca cagant llets.

Els lladres, van poder seleccionar què volien i què no de dins la furgoneta on nosaltres dormíem i van tenir la gentilesa de deixar-nos les tovalloles i la roba bruta. Com és que tot i dormir com sardines dins la furgoneta, el son lleuger i que feia poc que ens havíem adormit no vam sentir res? Tot apunta a algun esprai somnífer.

Així doncs, un any més, els números se’ns disparen...

dimarts, 26 de juliol de 2011

L’spanish way of Life

De de 1998, a casa teníem un Micra per anar per ciutat. Va fer de tot-terreny pels camins pedregosos i fangosos que ressegueixen les muntanyes del Solsonès i del Berguedà. Va recórrer mitja Europa, la de l’Oest. Des de terres andaluses fins a daneses, des de la Bretanya fins a Berlin. Amb totes les peces de segona mà a excepció del motor, pregàvem perquè no tornés a començar l’etern cicle de les reparacions. El conflicte és que ma mare es vol jubilar amb el seu Micra tot i que encara li queden 18 anys ben bons.

-------------------

El meu tiet té un tiet, i aquest és solter. L’altre dia, mirant revistes d’automòbils va decidir que el seu Audi A3 del 2010, amb canvi automàtic i altres 1000 virgueries modernes i acabats d’enveja necessitava la jubilació. El meus tiets amb el seu Audi flamant, van oferir-nos aleshores el seu Micra de 13 anys, però impecable i amb només 2000km de rodatge.

------------------

Ahir, jo i el meu “nou” Micra i els papers ja en regla, anàvem per Manresa quan de sobte li vaig fer un petó al cul a una tartana abonyegada. En baixa un home d'uns 50 mig calb, cridant el nom del porc mentre m’informa que el seu cotxe dorm al carrer i que està fart de despertar-se cada matí amb una nafra nova. Me’l miro incrèdula i miro el lloc on l’he tocat. Allà no hi ha ni una ratllada. El tio que vol fer parte, i jo que no. Que més igual qui li ha maltractat el cotxe però que jo no penso pagar pels altres. Truco a la urbana.

--------------------

Demà em tocarà perdre el temps a l’asseguradora explicant-ho tot amb veu innocent i amb un paper groc a la mà que per sort em donarà la raó.

-----

En definitiva, un parell o tres d’exemples més que s’afegeixen a les quantitats ingents de literatura virtual destinada a explicar/il·lustrar l’Spanish Way of Life.

N de la A. Si, a Catalunya també hi ha l'Spanish Way of life. Si no, no estariem com estem.

diumenge, 5 de juny de 2011

Assaborir la tragèdia (Degustació de Titus Andronicus)

En un segle dominat pels productes audiovisuals i les pantalles de tota mena i mida, en un món capficat per aconseguir avenços tecnològics que possibilitin a l’home viure dins dels móns inventats per l’home (3D, imatges creades per ordinador, pantalles gegants, ambients embolvents, Stereo Sound, etc) la Fura dels Baus hi té la fórmula perfecte, l'equilibri.

Amb l’adaptació de l’obra més tràgica de Shakespeare (Titus Andronicus) La Fura han aconseguit crear un espectacle que es viu amb 6 sentits. En entrar a la sala rectangular un s’hi troba 3 plataformes elevades i 4 pantalles gegants que projecten vídeos un pèl inquietants de cares de nadons que apareixen i desapareixen. En una de les tres plataformes hi ha un cuiner cuinant en una cuineta (valgui la redundància) i que va fent a la seva bola. Així, només entrar a la sala el primer que se sent després d’allò visual és una oloreta dolça. La cuina la conforma una estructura de ferro que més tard haurà d'aguantar els actors penjats a l'inrevés, a punt per ser degollats i posteriorments cuinats. A continuació cal posar en pràctica el sentit de la intuïció: En tot aquest espai, on et col·loques de manera que ho puguis veure tot sense perdre’t res?Per no entorpir el pas dels de la Fura?

Quan tothom és dins s’apaguen els llums i apareixen dos actors sobre plataformes alçades mòbils que obliguen a l’espectador a apartar-se. Uns focus de llum concentrada els segueixen. Són dos aspirants a emperador que inciten al púbic a votar per ells mentre reparteixen amb unes vares llargues unes bosses de menjar per degustar. L’espectacle avança i per entre el públic s’obren camí plataformes mòbils, petits cotxes de motor sorollós, cadàvers que són duts a fer enterrar. El sentit de la oïda, en aquest espectacle és bàsic per per detectar d'on venen els actors i poder salvar-se de ser atropellat. Hi ha un moment que els actors pugen sobre els cotxes sorollosos per anar de caça i a les pantalles laterals de projecció hi apareix un bosc amb uns animals que s’hi passegen. Els actors tiren boles a tort i a dret des del vehicle a mesura que s’obren pas entre els espectadors. Tot i que l'objectiu sónel animals que en tocar-los expoloten i sumen punts, el públic ha d'estar tant alerta com una gasela en un safari: no estem exempts de rebre. L'aparença és de videojoc.

Tot i que l’obra passa a Roma, els actors llueixen una estètica urbana: vesteixen pantalons i botes militars, sense samarreta, amb armadures de cuir negre i al cap d’alguns és presidit per crestes curtes. Les actuacions, tot i que n’hi ha de joves són realment bones tot i que cal tenir en compte que el que fa la fura dels Baus és una aproximació a l’actuació teatral de text. Aquí el que compta és oferir un espectacle que es visqui amb tots els sentits, de peu dret i al compàs dels actors. La sang i violència de les escenes, els jocs de llum, la olor que prové de la cuina, la música que ho acompanya tot i l'espai compartit per actors i espectadors és la fórmula perfecte per viure un espectacle 3D al segle XXI.

L'Obra és una mena d'homenatge que fa La Fura dels Baus a l’art, la tecnologia, la gastronomia i modernitat del país.Una delícia per a algñu que mai abans havia pogut assistir als espectacles de la Fura dels Baus. L'hora i mitja d'empeus, passa tan de pressa que ni tan sols em vaig adonar del mal que em feia l'esquena.

dilluns, 30 de maig de 2011

Un dia vaig votar i em va agradar

Un dia de fa bastants anys vaig anar a votar. Vaig votar un partit en concret perquè el candidat em queia bé o potser perquè el programa electoral seguia en menor o major mesura la meva línia ideològica i ètica, tot i que hi havia altres opcions que no em desagradaven. De fet, sóc de les que ha votat diversos partits en funció del tipus d’eleccions, de candidat i de proposta. Aquell dia, vaig decidir que prioritzava uns punts més que uns altres i per això vaig votar A i no pas B.

Uns dies després van anunciar una coalició de partits. Em vaig treure el barret davant dels polítics. Malgrat que s’unien per interès, al darrera hi havia una filosofia molt bona: bona part del programa electoral cohincidia i quan un partit tenia més sal que pebre l’altre li ho compensava i hi afegia oli, i a l’inrevés. A més evitaria que un sol partit tingués el monopoli del poder, que tirés endavant projectes monocolor i a la vegada els obligaria a pactar, a anar tots a la una, a posar-se tots al servei del país. Si entre tots els vots sumaven pajoria, perquè no? Era el que el poble havia decidit. Ara no toca? Ara què?

Després va aparèixer allò tan humà com són l’avarícia, l’afany de protagonisme, l’egocentrisme, el JO, Jo i el JO. Del defensar cadascú la seva part quan van maldades. La oposició, molt hàbil i eficaç ho va saber aprofitar. Que els organismes bicèfals o tricèfals no existien per alguna raó, que si el desacord, que si les incongruències i van tirar per terra aquella filosofia tan maca del repartiment de poder, de posar en comú idees diferents, de l’enriquiment mútu. La oposició ho va fer tant bé que ara tot plegat és un tabú. La oposició ho va fer tant bé que ara als ciutadans catalans els agafa urticària només sentir-ne parlar. Tripartits, bipartits...

Però en un context politico-social determinat no funcionés el plantejament no vol dir que hagi de quedar relegat per sempre.

Ara, uns quants anys després, la oposició es troba que la llista més votada no és ella. Ara vol pactar. I ara què?

dilluns, 23 de maig de 2011

22M. (Pseudo)Crònica d'una nit de colors i contrastos a Manresa

20:46 Seu del PSC

Fa ¾ d’hora que s’han tancat les urnes però l’escrutini encara és del 2%. CiU ja guanya el PSC en vots. PxC se situa com a 3ª força política de forma circumstancial. A la sala rectangular hi ha només 9 assistents, dones grans que comentent en castellà els primers resultats que apareixen al 3/24. La tele, comparteix la presidència de la sala buida amb el cartell electoral de Camprubí: “Depèn de tu”. Darrere, els entrepans i el cava esperen la resta de convidats.

A les 21:00 arriba Josep Camprubí, alcalde durant la darrera candidatura i mitja. Entra a la sala per sortir-ne de pressa i reunir-se amb els caps de campanya. Al cap de 10 minuts arriben una 30a d'assitents més. Es reparteix el pica-pica i les cerveses. L’ambient s’anima tot i que CiU ja dobla els vots socialistes. Hi ha el 45% escrutat i PxC ha passat a ser 4a força política. Els assistents agafen samarretes vermelles i tasses com a “souvenir” de la nit, segurament inoblidable.

21:22. 40 persones comenten de peu dret amb una calma tensa (per fer servir un tòpic) la jugada a la resta de municipis, mentre fan el pica-pica. 70% escrutat. CiU(9000 vots) gairebé triplica el PSC(3200vots). Davant le sdades, s’alcen oportunament uns crits optimistes victorejant els 15 representants del PSC a Lleida. Decideixen obrir el cava: no té sentit guardar-lo pel final de la nit, és ara que es necessita!

A les 21:40 Josep Camprubí pronuncia el seu discurs, amb els ulls entelats. 100% escrutat, perden 4 de les 8 cadires que tenien fins ara a l’Ajuntament. Perden l’alcaldia després de 16 anys. Plors continguts. Cau una altra ciutat de tradició socialista amb Girona i Barcelona.


22:00h, Seu d’ICV

Entrem al local petit i ple de fum de tabac. L’ambient és tens i dens. La sorpresa de la nit no és l'estrepitosa caiguda dels socialistes sinó que ICV desapareix del mapa polític municipal. Amb només 1157 votants no n'hi va ahver prou per mantenir-se a l’Ajuntament amb els 2 regidors com fins ara. No quedaven sense representació des de 1991. Unes 15 persones seuen en grups petits entorn de les coques i el pica-pica, intactes sobre la taula. D’altres assistents marxen cap-cots i silenciosos amb una planta entre les mans, és el subvenir d'aquesta formació. Les ampolles de cava esperen en un racó, visibles però esperant que algú es recordi d’elles. Xavier Rubio, l’alcaldable del partit reapareix abatut per pronunciar un 2n discurs, aquest cop davant dels mitjans que han arribat després de cobrir l’acte del PSC. “Mengeu, els que tingueu gana” són les primeres paraules que ens dirigeix. Puja a la palestra i amb el lema “Verd esperança” com a bandera agraeix el suport als votants insuficients. Felicita Valentí Junyent per la clara victòria de CiU i assegura que ICV continuarà treballant durant els següents 4 anys, ara des de fora l’Ajuntament. Es lamenta del ridícul 51% de participació a les urnes i arremet contra el vot exterm de PxC i PP. Parla del futur i del replantejament necessariq ue necessita l'esquerra. Quan acaba, ara ja amb el cap una mica més alt, ens torna a convidar a menjar però aquest cop amb un “Mengeu si teniu gana. Jo coma mínim ho faré."


22:15, Seu d’ERC

És l’únic membre del tripartit que es manté. L’ambient és distès gràcies a un resultats satisfactoris. A diferència de la seu d’ICV, aquí no hi ha fum, les finestres estan obertes de bat a bat i la celebració se sent des de les terrasses dels bars a la Plaça Major. El pis és ple de gent i es reflecteix en la xerrameca i la música animada. Pere Culell, cap de llista del partit, es fa la foto oficial amb els membres principals de la llista. Després, ell i 10 persones més decideixen que ja és hora de sortir de local per anar a felicitar la CUP i CiU. A mig camí hi ha un dilema dins la “comitiva” i aquesta es divideix: la meitat més jove se’n va a felicitar la CUP i l’altra meitat se’n va cap a la seu de CiU tot i que “no volem que es pensin que anem a pactar”. Segueixo Pere Culell fins a CiU, que són els clars vencedors de la nit. Es fan la foto els dos caps de llista i fan broma amb els mitjans. “No us emportareu res més que la foto, eh avui!” La seu és plena, il·luminació blanca i diàfana i hi ha un projector que emet les imatges del 3/24 amb el discurs de Xavier Trias. Les cadires taronges estan ocupades per persones de mitjana i avançada edat vestides amb roba de mudar i un xic carrinclona. Hi ha ampolles de cava buides i malgrat la victòria hi ha silenci, respectant les paraules del líder barceloní.

23:00, Seu de CUP.

La celebració per aquest segon membre que entra a l’Ajuntament es fa a la Plaça Gispert, a la terrassa del bar Havana. La música se sent arreu de la plaça i hi ha molta gent, sobretot jove, celebrant amb Estrelles que la CUP ha doblat el nombre de votants. Que la celebració es faci a l'aire lliure té el significat implícit que pot tenir un partit que ha estat qualificat pels mitjans catalans com "l'aire nou que entra als Concistoris". Adam M

ajó va d’un grup de persones a l’altre sense deixar de rebre felicitacions. Vesteix la samarreta de l’USAP, l’equip de futbol americà de la Catalunya Nord – i per tant de Catalunya- que ha lluït al llarg de la campanya. Símbol de la seva afició a aquest esport. En les declaracions, Majó, es mostra satisfet per l’augment de l’esquerra independentista però es mostra decebut per l’augment del vot xenòfob, que segons assenyala prové, del PSC.


La meva valoració política de la nit es resumeix amb un “Ningú ha encertat la

porra”.

La personal és que, com a primer acte electoral que cobreixo, he de dir que m'ho he passat teta. M'encanta el periodisme.


Talls de veu, per ordre d'aparició: