diumenge, 20 de febrer de 2011

Sabem que sabeu

Des de l’explosió de l’afer Wikileaks, hi ha hagut per part de governs i grups mediàtics una voluntat de fer mirar la opinió pública, a la societat, – així, en general- cap a la direcció oposada al que jo considero el problema. El que realment temen.

S’ha parlat de la crisis del periodisme, de posar -o no- límits a la llibertat que hi ha a Internet. S’ha parlat del futur d’Internet, ara que s’han consolidat les xarxes socials: que actuen d’altaveu de qualsevol tema d’actualitat internacional. S’ha apel·lat a la desprotecció de les tropes a l’Orient Mitjà, en posar al descobert tàctiques i mètodes militars, per exemple de l’exèrcit nord-americà. S’ha centrat l’atenció en els motius egoistes o altruistes que han dut Assange a filtrar el material o en la decadència o no dels EUA. [Només cal llegir per sobre els articles d'opinió i notícies publicades per exemple, a El País]

Però el problema real és que el silenci ha estat sempre l’arma més poderosa del poder, valgui la redundància. Les elits governants han gaudit durant anys d’impunitat davant del ciutadà que, si bé intuïa els tripijocs de polítics i institucions públiques; no podia ni imaginar l’abast de tot plegat. No demano transparència absoluta, no seria pas útil ni és necessari, només un toc d’alerta per a governs, exèrcit etc. I Wikileaks, les filtracions de cables i altres materials, són el que han emès l’avís. Qui té el poder ha de jugar net perquè si no, és possible que tard o d’hora el ciutadà ho acabi sabent TOT. I no és tant que el ciutadà conegui què passa a les altes esferes i pugui utilitzar aquesta informació sinó que les altes esferes sàpiguen que el ciutadà coneix, sobretot que pot arribar a conèixer.