dilluns, 30 de maig de 2011

Un dia vaig votar i em va agradar

Un dia de fa bastants anys vaig anar a votar. Vaig votar un partit en concret perquè el candidat em queia bé o potser perquè el programa electoral seguia en menor o major mesura la meva línia ideològica i ètica, tot i que hi havia altres opcions que no em desagradaven. De fet, sóc de les que ha votat diversos partits en funció del tipus d’eleccions, de candidat i de proposta. Aquell dia, vaig decidir que prioritzava uns punts més que uns altres i per això vaig votar A i no pas B.

Uns dies després van anunciar una coalició de partits. Em vaig treure el barret davant dels polítics. Malgrat que s’unien per interès, al darrera hi havia una filosofia molt bona: bona part del programa electoral cohincidia i quan un partit tenia més sal que pebre l’altre li ho compensava i hi afegia oli, i a l’inrevés. A més evitaria que un sol partit tingués el monopoli del poder, que tirés endavant projectes monocolor i a la vegada els obligaria a pactar, a anar tots a la una, a posar-se tots al servei del país. Si entre tots els vots sumaven pajoria, perquè no? Era el que el poble havia decidit. Ara no toca? Ara què?

Després va aparèixer allò tan humà com són l’avarícia, l’afany de protagonisme, l’egocentrisme, el JO, Jo i el JO. Del defensar cadascú la seva part quan van maldades. La oposició, molt hàbil i eficaç ho va saber aprofitar. Que els organismes bicèfals o tricèfals no existien per alguna raó, que si el desacord, que si les incongruències i van tirar per terra aquella filosofia tan maca del repartiment de poder, de posar en comú idees diferents, de l’enriquiment mútu. La oposició ho va fer tant bé que ara tot plegat és un tabú. La oposició ho va fer tant bé que ara als ciutadans catalans els agafa urticària només sentir-ne parlar. Tripartits, bipartits...

Però en un context politico-social determinat no funcionés el plantejament no vol dir que hagi de quedar relegat per sempre.

Ara, uns quants anys després, la oposició es troba que la llista més votada no és ella. Ara vol pactar. I ara què?

dilluns, 23 de maig de 2011

22M. (Pseudo)Crònica d'una nit de colors i contrastos a Manresa

20:46 Seu del PSC

Fa ¾ d’hora que s’han tancat les urnes però l’escrutini encara és del 2%. CiU ja guanya el PSC en vots. PxC se situa com a 3ª força política de forma circumstancial. A la sala rectangular hi ha només 9 assistents, dones grans que comentent en castellà els primers resultats que apareixen al 3/24. La tele, comparteix la presidència de la sala buida amb el cartell electoral de Camprubí: “Depèn de tu”. Darrere, els entrepans i el cava esperen la resta de convidats.

A les 21:00 arriba Josep Camprubí, alcalde durant la darrera candidatura i mitja. Entra a la sala per sortir-ne de pressa i reunir-se amb els caps de campanya. Al cap de 10 minuts arriben una 30a d'assitents més. Es reparteix el pica-pica i les cerveses. L’ambient s’anima tot i que CiU ja dobla els vots socialistes. Hi ha el 45% escrutat i PxC ha passat a ser 4a força política. Els assistents agafen samarretes vermelles i tasses com a “souvenir” de la nit, segurament inoblidable.

21:22. 40 persones comenten de peu dret amb una calma tensa (per fer servir un tòpic) la jugada a la resta de municipis, mentre fan el pica-pica. 70% escrutat. CiU(9000 vots) gairebé triplica el PSC(3200vots). Davant le sdades, s’alcen oportunament uns crits optimistes victorejant els 15 representants del PSC a Lleida. Decideixen obrir el cava: no té sentit guardar-lo pel final de la nit, és ara que es necessita!

A les 21:40 Josep Camprubí pronuncia el seu discurs, amb els ulls entelats. 100% escrutat, perden 4 de les 8 cadires que tenien fins ara a l’Ajuntament. Perden l’alcaldia després de 16 anys. Plors continguts. Cau una altra ciutat de tradició socialista amb Girona i Barcelona.


22:00h, Seu d’ICV

Entrem al local petit i ple de fum de tabac. L’ambient és tens i dens. La sorpresa de la nit no és l'estrepitosa caiguda dels socialistes sinó que ICV desapareix del mapa polític municipal. Amb només 1157 votants no n'hi va ahver prou per mantenir-se a l’Ajuntament amb els 2 regidors com fins ara. No quedaven sense representació des de 1991. Unes 15 persones seuen en grups petits entorn de les coques i el pica-pica, intactes sobre la taula. D’altres assistents marxen cap-cots i silenciosos amb una planta entre les mans, és el subvenir d'aquesta formació. Les ampolles de cava esperen en un racó, visibles però esperant que algú es recordi d’elles. Xavier Rubio, l’alcaldable del partit reapareix abatut per pronunciar un 2n discurs, aquest cop davant dels mitjans que han arribat després de cobrir l’acte del PSC. “Mengeu, els que tingueu gana” són les primeres paraules que ens dirigeix. Puja a la palestra i amb el lema “Verd esperança” com a bandera agraeix el suport als votants insuficients. Felicita Valentí Junyent per la clara victòria de CiU i assegura que ICV continuarà treballant durant els següents 4 anys, ara des de fora l’Ajuntament. Es lamenta del ridícul 51% de participació a les urnes i arremet contra el vot exterm de PxC i PP. Parla del futur i del replantejament necessariq ue necessita l'esquerra. Quan acaba, ara ja amb el cap una mica més alt, ens torna a convidar a menjar però aquest cop amb un “Mengeu si teniu gana. Jo coma mínim ho faré."


22:15, Seu d’ERC

És l’únic membre del tripartit que es manté. L’ambient és distès gràcies a un resultats satisfactoris. A diferència de la seu d’ICV, aquí no hi ha fum, les finestres estan obertes de bat a bat i la celebració se sent des de les terrasses dels bars a la Plaça Major. El pis és ple de gent i es reflecteix en la xerrameca i la música animada. Pere Culell, cap de llista del partit, es fa la foto oficial amb els membres principals de la llista. Després, ell i 10 persones més decideixen que ja és hora de sortir de local per anar a felicitar la CUP i CiU. A mig camí hi ha un dilema dins la “comitiva” i aquesta es divideix: la meitat més jove se’n va a felicitar la CUP i l’altra meitat se’n va cap a la seu de CiU tot i que “no volem que es pensin que anem a pactar”. Segueixo Pere Culell fins a CiU, que són els clars vencedors de la nit. Es fan la foto els dos caps de llista i fan broma amb els mitjans. “No us emportareu res més que la foto, eh avui!” La seu és plena, il·luminació blanca i diàfana i hi ha un projector que emet les imatges del 3/24 amb el discurs de Xavier Trias. Les cadires taronges estan ocupades per persones de mitjana i avançada edat vestides amb roba de mudar i un xic carrinclona. Hi ha ampolles de cava buides i malgrat la victòria hi ha silenci, respectant les paraules del líder barceloní.

23:00, Seu de CUP.

La celebració per aquest segon membre que entra a l’Ajuntament es fa a la Plaça Gispert, a la terrassa del bar Havana. La música se sent arreu de la plaça i hi ha molta gent, sobretot jove, celebrant amb Estrelles que la CUP ha doblat el nombre de votants. Que la celebració es faci a l'aire lliure té el significat implícit que pot tenir un partit que ha estat qualificat pels mitjans catalans com "l'aire nou que entra als Concistoris". Adam M

ajó va d’un grup de persones a l’altre sense deixar de rebre felicitacions. Vesteix la samarreta de l’USAP, l’equip de futbol americà de la Catalunya Nord – i per tant de Catalunya- que ha lluït al llarg de la campanya. Símbol de la seva afició a aquest esport. En les declaracions, Majó, es mostra satisfet per l’augment de l’esquerra independentista però es mostra decebut per l’augment del vot xenòfob, que segons assenyala prové, del PSC.


La meva valoració política de la nit es resumeix amb un “Ningú ha encertat la

porra”.

La personal és que, com a primer acte electoral que cobreixo, he de dir que m'ho he passat teta. M'encanta el periodisme.


Talls de veu, per ordre d'aparició: