divendres, 4 de maig de 2012

Retrat Joan Ferran


Crosta o aigua oxigenada
Joan Ferran, un intel·lectual en acció
Marta Salmerón Llopart

61 anys, panxa i sotabarba. Per l’aspecte bonifaci i satisfet ningú diria que Joan Ferran és dels polítics més polèmics del Parlament, i dels joves bel·ligernats del passat involucrat en la lluita armada tant a CNT com als GARI en ple règim.  

    Mort el dictador, va canviar de lluita i d’estratègia: de salvar penats del garrote vil -tot segrestant algun banquer de camí- passà a vetllar per la salubritat dels mitjans i la higiene política -exiliant de camí, algun periodista cap a Washington.  El camp de batalla passà a ser el Parlament, alguna bomba (la més recent la del 28 de març: Destapando a Duran) i un blog 2.0 que duu els periodistes de corcoll. Hi ha publicat des de crítiques a la candidatura d’Àngel Ros com a secretari general del PSC per defensar “determinats valors de país” a petites anècdotes com la postal on felicitava l’equinocci d’hivern amb una Mare Nadal semi-nua que li va costar el grup de Facebook: “Que Joan Ferran es disculpi pel seu tronat masclisme”. Ara bé, el que el va donar a conèixer va ser la memorable escomesa contra la “crosta nacionalista” que el diputat socialista atribuïa als mitjans públics catalans.

    L’actitud crítica, la llengua afilada i el to àcid els passa pel sedàs d’un discurs socialista de manual. Com que dispara “certeses” que poden ser incòmodes a dianes de tots colors, no són pocs els qui pensen que la veritable crosta política és ell. El cert és que l’opacitat no és una de les seves qualitats. Va ser molt clar en la roda de premsa amb alumnes de periodisme de la UAB, dilluns passat, confessant que ell no pateix per l’atur o que el PSC està en clar declivi tot i que hi ha claus per rescatar el partit de l’ortopèdia que el manté en vida. Va apuntar que el gir passa “si cal, per votar diferent de Madrid i sense que hi hagi trencadissa”. Paraules del present que ressonen afilades i es claven en el seu jo del passat, el de la lluita aferrissada contra els valors catalanistes.

    La transparència, el saber entonar el mea culpa i l’acceptació dels canvis són valors que avui dia manquen a la classe política que ens governa. Potser, ell és l’alenada que li cal a la política actual: l’aigua oxigenada que es filtra per cada cèl·lula, estovant la superfície dura i  enquistada i fent supurar tota la pus malsana de sota. De moment, cal esperar què s’hi escriu als llibres d’història: si forma part del mal o de la medicina.

Retrat Jordi Cañas


Polític, polèmic, polifacètic; bilingüe i bifront.
Jordi Cañas: ‘A Ciutadans som més catalans que tothom, això és obvi’
Marta Salmerón Llopart


Jordi, un nom molt  “natural” del principat. Jordi és el mite de l’heroi cavalleresc que salva princeses i mata dracs, és el Sant més simbòlic de Catalunya i la festivitat més catalana per darrere de la Diada. També és el sant patró dels camperols catalans. Un nom tan identitari l’ostenta el secretari general de Ciutadans, de qui es diu que de català només això, el nom: renega de tot el que tingui a veure amb les 4 barres en favor de la simbologia castissa. És l’antagonista català que surt en defensa dels drets de tres famílies en detriment la resta de ciutadans i que, en tot cas, com el cavaller anglès, sí que intenta ferir la no bífida, sinó bilingüe, llengua dels monstres del «KuklucCat». El cosmopolita barceloní que no té res de camperol a banda del moreno i l’habitual americana amb colzeres vermelles, que recorda- no en el color però si en la forma- a les que lluïen els camperols amuntegats en trens conduits amb precarietat cap a l’obrerisme del XX.
    Jordi Cañas és la duplicitat en persona, amb nom i cognom: el discurs dirigit a catalans amb tot el sentiment bibarrat darrere; la coherència tolerant que amaga un discurs bel·ligerant. Sap que per convèncer calen arguments, serenitat, un to educat i comprensió per posar-se l’auditori a la butxaca, tot amanit amb la vaselina d’una bona retòrica. I amb aquesta recepta va iniciar la roda de premsa amb alumnes de tercer de periodisme de la UAB aquest dilluns. Adaptant-se al to informal d’un públic inofensiu aviat va empunyar lemes com que el «problema d’Espanya és Madrid», que «a Ciutadans som més catalans que tots, és obvi» o que «si les tres famílies fossin catalanes- en una situació oposada a l’actual- Ciutadans aniria molt més enllà». Ara bé, dues hores són molts minuts i enfront d’algunes preguntes que els alumnes havien afilat amb més o menys traça, el vertader ideari de Jordi Cañas supurava com la suor del seu front, amb naturalitat. Amb el to pedagògic amb que s’explica als xiquets, el mateix que en ocasions adopta a l’estrada del Parlament,  recomanava lectura als periodistes novells. La veu sorprenentment dolça, quasi d’adolescent, anava adquirint un deix més aspre, i més volum, i els arguments racionals s’impregnaven de passió.  Va esquivar preguntes amb digressions i desmentint parts de la pregunta que eren irrellevants.
    Però sobretot, la duplicitat de Jordi Cañas va deixar traslluir incoherències. Per exemple la doble ironia, situacional i de contingut: «Els nacionalistes sempre diuen el mateix» i moments després assegurava que «Ciutadans és coherent perquè sempre diu el mateix».  Va defensar el model lingüístic trilingüe pel qual el català ha d’impartir-se en un 20% més d’assignatures que la reial llengua d’Espanya mentre a Facebook feia notar amb sarcasme que Ikea dóna la benvinguda en Suec, català i castellà, per aquest ordre. Jordi Cañas, una fera política multicanal, capaç d’adequar-se a tots els públics i que té adjectius i respostes per a tot, és en el fons, un Jordi  que no parla «massa bé el català».