Crosta o
aigua oxigenada
Joan Ferran, un intel·lectual en acció
Marta Salmerón Llopart
61 anys, panxa i sotabarba.
Per l’aspecte bonifaci i satisfet ningú diria que Joan Ferran és dels polítics
més polèmics del Parlament, i dels joves bel·ligernats del passat involucrat en
la lluita armada tant a CNT com als GARI en ple règim.
Mort el dictador, va canviar de lluita i
d’estratègia: de salvar penats del garrote
vil -tot segrestant algun banquer de camí- passà a vetllar per la
salubritat dels mitjans i la higiene política -exiliant de camí, algun
periodista cap a Washington. El camp de
batalla passà a ser el Parlament, alguna bomba (la més recent la del 28 de març:
Destapando a Duran) i un blog 2.0 que
duu els periodistes de corcoll. Hi ha publicat des de crítiques a la
candidatura d’Àngel Ros com a secretari general del PSC per defensar
“determinats valors de país” a petites anècdotes com la postal on felicitava
l’equinocci d’hivern amb una Mare Nadal semi-nua que li va costar el grup de
Facebook: “Que Joan Ferran es
disculpi pel seu tronat masclisme”. Ara bé, el que el va donar a conèixer va
ser la memorable escomesa contra la “crosta nacionalista” que el diputat
socialista atribuïa als mitjans públics catalans.
L’actitud crítica, la llengua afilada i el to
àcid els passa pel sedàs d’un discurs socialista de manual. Com que dispara
“certeses” que poden ser incòmodes a dianes de tots colors, no són pocs els qui
pensen que la veritable crosta política és ell. El cert és que l’opacitat no és
una de les seves qualitats. Va ser molt clar en la roda de premsa amb alumnes
de periodisme de la UAB, dilluns passat, confessant que ell no pateix per l’atur o
que el PSC està en clar declivi tot i que hi ha claus per rescatar el partit de
l’ortopèdia que el manté en vida. Va apuntar que el gir passa “si cal, per votar
diferent de Madrid i sense que hi hagi trencadissa”. Paraules del present que
ressonen afilades i es claven en el seu jo del passat, el de la lluita aferrissada
contra els valors catalanistes.
La transparència, el saber entonar el mea culpa i l’acceptació dels canvis són
valors que avui dia manquen a la classe política que ens governa. Potser, ell
és l’alenada que li cal a la política actual: l’aigua oxigenada que es filtra
per cada cèl·lula, estovant la superfície dura i enquistada i fent supurar tota la pus malsana
de sota. De moment, cal esperar què s’hi escriu als llibres d’història: si forma
part del mal o de la medicina.