divendres, 4 de maig de 2012

Retrat Joan Ferran


Crosta o aigua oxigenada
Joan Ferran, un intel·lectual en acció
Marta Salmerón Llopart

61 anys, panxa i sotabarba. Per l’aspecte bonifaci i satisfet ningú diria que Joan Ferran és dels polítics més polèmics del Parlament, i dels joves bel·ligernats del passat involucrat en la lluita armada tant a CNT com als GARI en ple règim.  

    Mort el dictador, va canviar de lluita i d’estratègia: de salvar penats del garrote vil -tot segrestant algun banquer de camí- passà a vetllar per la salubritat dels mitjans i la higiene política -exiliant de camí, algun periodista cap a Washington.  El camp de batalla passà a ser el Parlament, alguna bomba (la més recent la del 28 de març: Destapando a Duran) i un blog 2.0 que duu els periodistes de corcoll. Hi ha publicat des de crítiques a la candidatura d’Àngel Ros com a secretari general del PSC per defensar “determinats valors de país” a petites anècdotes com la postal on felicitava l’equinocci d’hivern amb una Mare Nadal semi-nua que li va costar el grup de Facebook: “Que Joan Ferran es disculpi pel seu tronat masclisme”. Ara bé, el que el va donar a conèixer va ser la memorable escomesa contra la “crosta nacionalista” que el diputat socialista atribuïa als mitjans públics catalans.

    L’actitud crítica, la llengua afilada i el to àcid els passa pel sedàs d’un discurs socialista de manual. Com que dispara “certeses” que poden ser incòmodes a dianes de tots colors, no són pocs els qui pensen que la veritable crosta política és ell. El cert és que l’opacitat no és una de les seves qualitats. Va ser molt clar en la roda de premsa amb alumnes de periodisme de la UAB, dilluns passat, confessant que ell no pateix per l’atur o que el PSC està en clar declivi tot i que hi ha claus per rescatar el partit de l’ortopèdia que el manté en vida. Va apuntar que el gir passa “si cal, per votar diferent de Madrid i sense que hi hagi trencadissa”. Paraules del present que ressonen afilades i es claven en el seu jo del passat, el de la lluita aferrissada contra els valors catalanistes.

    La transparència, el saber entonar el mea culpa i l’acceptació dels canvis són valors que avui dia manquen a la classe política que ens governa. Potser, ell és l’alenada que li cal a la política actual: l’aigua oxigenada que es filtra per cada cèl·lula, estovant la superfície dura i  enquistada i fent supurar tota la pus malsana de sota. De moment, cal esperar què s’hi escriu als llibres d’història: si forma part del mal o de la medicina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada